L’alta capacitat del ser humà d’alterar les condicions mediambientals en què la nostra pròpia vida evoluciona ens condueix sovint a situacions poc favorables per a la salut i, per tant, per a la supervivència. Entendre aquestes derives perilloses i gestionar bé el recurs a la rectificació ens permet protegir-nos dels nostres propis errors i continuar essent una espècie adaptable i viable. Al llarg de la història (la història humana no és més que un breu instant en l’esdevenir evolutiu de la vida) no sempre hem estat conscients dels perills creats i, per tant, no hem pogut reaccionar fins moltes generacions després de la seva aparició.
És el cas, per exemple, de la intoxicació generalitzada per plom durant l’imperi romà degut a la construcció de les canonades d’aigua (i molts altres estris i complements d’ús habitual) amb aquest metall. Ningú ho va sospitar en aquell temps però estudis actuals demostren que l’exposició al plom provoca greus alteracions neurològiques i un important deteriorament cognitiu. Molts altres factors influïren en l’afebliment i disgregació d’aquell imperi però, tal com afirmen alguns historiadors, la neurotoxicitat del plom no hi va ser aliena. Vàrem haver d’arribar a finals del segle XX per adonar-nos de l’impacte mediambiental i sanitari de la contaminació per plom després de constatar els efectes neurològics perniciosos de l’aire carregat de tetraetilplom, l’additiu afegit a la benzina des de 1923, o l’aigua contaminada pel plom de les canonades. I com el plom, molts altres tòxics (plaguicides, additius de plàstics, microplàstics…) ens obliguen constantment a revisar i rectificar el camí del nostre progrés tecnològic.
Components de l’aigua implicats en salut mental
Vista la importància que determinats components de l’entorn natural o tecnològic poden tenir sobre la salut en general i sobre la salut mental en concret, té sentit escrutar quina és la influència que poden tenir sobre el nostre sistema nerviós central i sobre les nostres capacitats cognitives determinats components de l’aigua de consum, siguin d’origen natural o bé resultat de tractaments o contaminacions.
Una revisió publicada ara fa dos anys (Annie Wasick i Yeonsoo Kim, 2024) assenyalava la relació entre un consum a llarg termini d’aigües amb nivells d’alumini superiors a 100 µg/l i un major risc, entre gent major, de patir demència. Cal dir que, en aquesta mateixa revisió s’aporten estudis que indiquen que altres components, com els silicats i l’alcalinitat poden atenuar aquest efecte de
l’alumini. Segons aquests estudis, per a una mateixa concentració d’alumini, com menor és la concentració de silicats i menor és el pH, major és el risc d’aparició de demència. El calci també, segons els estudis revisats per aquests autors, contrarestaria la potencial toxicitat de l’alumini dificultant la seva absorció intestinal. S’ha de tenir en compte que la presència d’alumini a l’aigua de consum resulta principalment de la seva addició com a floculant en les plantes de tractament d’aigua per a eliminar materials en suspensió. Aquest tractament es duu a terme principalment en aigües d’origen superficial i no sol ser necessari en aigües d’origen subterrani com les que consumim a les Illes Balears. De moment, el valor paramètric fixat legalment per a l’alumini a les aigües de consum és de 200 µg/l i el límit màxim admissible és de 600 µg/l.
Elements tòxics, presents com a contaminants accidentals a l’aigua, com el plom o el mercuri, poden deteriorar la salut mental i estan subjectes a una regulació legal amb uns valors límits admissibles que són de 10 µg/l per al plom i d’1 µg/l per al mercuri. Entre els elements que, per ara, no tenen cap límit legal de concentració a l’aigua però que podrien tenir una incidència important en la salut mental, tant beneficiosa com perjudicial en funció de la concentració, destaca el liti, un element que, a part del seu ús farmacològic en el tractament del trastorn bipolar, està guanyant de cada dia més un protagonisme molt rellevant per les seves aplicacions tecnològiques, especialment en el camp de les bateries d’emmagatzematge elèctric.
Presència de liti a l’aigua
El liti és l’element alcalí més electropositiu i això fa que el catió Li+, resultant de l’oxidació de l’element, sigui la forma natural de trobar-se a l’escorxa terrestre i a l’aigua. És abundant sobretot en els sediments salins i en certs materials granítics com les pegmatites. Així, els majors jaciments de liti es troben Amèrica del Sud (salines del triangle que engloba territoris de Bolívia, Argentina i Xile), Austràlia i Xina. A Europa, algunes zones del centre i est del continent, el nord de Portugal i alguns punts de l’est i centre d’Espanya contenen depòsits considerables d’aquest element.
La concentració del liti que es troba a les aigües, lògicament, depèn molt de l’entorn geològic on s’acumulen i es capten. Normalment el nivell de liti de les aigües subterrànies no sol sobrepassar els 10 µg/l i, segons alguns estudis publicats (Kljakovic-Gašpic, Z. et al., 2024), la concentració mediana europea en l’aigua de consum públic és de 2,65 µg/l i en les aigües envasades de 14,8 µg/l. No obstant, certes aigües captades a fonts termals poden tenir concentracions molt més elevades, com perexemple, els 1250 µg/l de les aigües minerals de Caldes de Malavella, a Girona (Albert Casas et al., 2026). Pel que fa a les aigües marines, els valors més habituals oscil·len entorn dels 170-180 µg/l.
A part de la presència natural de l’element, que en principi no representa cap problema sanitari significatiu, l’increment de l’extracció de liti i l’ús massiu d’estris tecnològics amb alt contingut en liti (bateries principalment però també lubricants, ceràmiques, etc.) fa que el nivell de liti mediambiental i el grau d’exposició a què estam sotmesos pugui arribar a ser un problema. La contaminació d’aigües per liti provinent d’indústries fabricants de bateries o d’altres productes és ja un fet en moltes parts del món: en són exemples la contaminació del riu Han, a Seul, per les aigües d’escorrentia urbanes carregades de liti provinent dels lubricants dels cotxes o l’increment, fins als 148 µg/l, del liti de les aigües subterrànies a la zona industrial de Copsa Mica, a Romania, dedicada a la fabricació de bateries de liti.
«La contaminació d’aigües per liti provinent d’indústries fabricants de bateries o d’altres productes és ja un fet en moltes parts del món»
Perills i beneficis del liti de l’aigua
L’atenció sobre la presència de liti al medi ambient i a les aigües en concret té certament molt a veure amb el coneixement dels beneficis del liti en el tractament del trastorn bipolar des que es començà a emprar per a aquest fi l’any 1949 en forma de carbonat de liti i citrat de liti. Però també amb el coneixement de l’estret marge terapèutic d’aquest fàrmac a les dosis necessàries per ésser efectiu i, per tant, el risc d’importants efectes adversos.
La ingesta diària total de liti prové majoritàriament dels aliments d’origen vegetal, principalment cereals, i de l’aigua. En general es considera que a l’aigua aporta una tercera part de la ingesta total de liti, encara que, com s’ha indicat hi pot haver aigües especialment riques en liti que incrementen aquesta proporció. Hi pot haver, per tant, notables diferències en el total de liti ingerit diàriament segons la situació geogràfica i també segons els hàbits alimentaris. S’estima, segons alguns estudis, que la ingesta diària de liti no sol sobrepassar els 100 µg però es pot arribar a nivells, com en el cas de les Illes Canàries, de 3,6 mg (González-Weller et al., 2013). Inclús per als valors més elevats d’ingesta diària és altament improbable sobrepassar les quantitats que impliquen els tractaments farmacològics contra els trastorn bipolar (600-1200 mg). En aquests nivells, és ben coneguda, entre d’altres efectes renals i neurotòxics, l’afectació de la glàndula tiroide, principalment per l’impediment de la capacitat d’incorporació de iode i de la síntesi de les hormones tiroidals. No és probable, en conseqüència, que una dieta normal, per elevada que sigui la quantitat de liti ingerida provoqui cap d’aquestes alteracions. No obstant, convé tenir present l’efecte additiu que es pot produir quan s’instaura un tractament farmacològic.
Per la part dels efectes beneficiosos hi ha estudis que indiquen que a les concentracions que es poden trobar a les aigües de consum, el liti disminueix el risc de demència, la taxa de suïcidis i podria estar relacionat també amb un menor risc de patir càncer.
Des de la primera dècada del present segle, tant per assaigs preclínics com per tècniques d’imatgeria cerebral, s’ha anat consolidant la idea d’un efecte neuroprotector del liti a concentracions tan baixes com les que es poden trobar en les aigües de consum. La revisió d’aquests estudis que fa Julia Fraiha‑Pegado et al. (2024) en treu com a dades més significatives que concentracions de liti a l’aigua de consum entre 2 µg/l i 56 µg/l es poden associar a un menor risc de patir demència. Per una altra part, diversos treballs, dels quals un dels primers és el de H. Ohgami et. al. (2009), han establert una correlació entre increment de concentració de liti en aigua i menor risc de suïcidi. Altres, mostren una relació directa entre el liti de l’aigua i longevitat, tant en humans com en altres metazous (Kim Zarse et al., 2011). I pel que fa a la incidència del càncer, un estudi fet als Estats Units constata una relació inversa entre la concentració de liti a l’aigua de consum i el risc de patir càncer en general (Jiajun Luo et al., 2025).
«S’ha anat consolidant la idea d’un efecte neuroprotector del liti a concentracions tan baixes com les que es poden trobar en les aigües de consum»
Amb tot, sembla provat que les concentracions normals que es poden trobar a les aigües de consum, i que suposen una part important de la ingesta total d’aquest element, tenen uns clars efectes beneficiosos sobre la salut mental i, potser, sobre la salut en general. No obstant, la importància econòmica i tecnològica que li estam atorgant al liti pot convertir-lo en un contaminant que excedeixi els nivells segurs i acabi convertint-se en un problema. No seria la primera vegada en la ja llarga història d’errors humans.
Bibliografia
Sager, M. Lithium— Occurrence and Exposure—A Review. Toxics 2025, 13, 567.
Albert Casas, Josefina C. Tapias Tapias, Monserrat Folch, and Alex Sendros. Lithium in tap and bottled water in Catalonia (NE, Spain): Environmental and health issues. EGU25-10734, updated on 10 Mar 2026.
Wasick, A.; Kim, Y. Association between the Composition of Drinking Water and Cognitive Function in the Elderly: A Systematic Review. Int. J. Environ. Res. Public Health 2024, 21, 362.
Julia Fraiha‑Pegado, Vanessa J. Rodrigues de Paula, Tariq Alotaibi, Orestes Forlenza and Tomas Hajek. Trace lithium levels in drinking wàter and risk of dementia: a systematic review. International Journal of Bipolar Disorders (2024) 12:32.
Hugo Delilea, Janne Blichert-Toftb, Jean-Philippe Goirand, Simon Keaye, and Francis Albarèdeb. Lead in ancient Rome’s city wàters. 6594–6599 | PNAS | May 6, 2014 | vol. 111 | no. 18
