Aigua modificada i activada

Quan la imaginació s’avança massa a la raó pot conduir el pensament a descobertes revolucionàries però si s’allunya tant que ni la lògica ni l’experimentació la poden seguir per bastir un sistema coherent de coneixement, ens condueix irremissiblement als errors de la pseudociència i la superstició. Suposades realitats mai demostrades com la presumpta memòria de l’aigua que Jacques Benveniste va proclamar l’any 1988 com a explicació del mecanisme d’actuació dels medicaments homeopàtics queden com a referent dels perills que només l’escepticisme i la rigorosa correspondència entre teoria i experimentació poden evitar. Que l’aigua pugui ser, per ella mateixa, i després de certs tractaments que alteren el seu comportament fisicoquímic, una substància amb efectes biològics interessants és una d’aquestes propostes que basculen sobre la fina línia que separa, a vegades, la clarividència racional de la foscor pseudocientífica.

Aigua magnetitzada

Quan la paraula magnetisme es creua en el discurs argumental d’una realitat, l’evocació de teories fallides on aquest concepte ha adquirit protagonisme ha de servir, precisament, per activar els filtres crítics de l’enteniment. L’any 1779 el metge alemany Franz Mesmer va començar a escampar les seves teories (que posteriorment es denominaren “mesmerisme”) sobre la suposada existència d’una força o flux vital curatiu que va denominar “magnetisme animal”. Malgrat una comissió d’il·lustres científics, entre els quals hi havia Antoine Lavoisier i Benjamin Franklin, va concloure que no hi havia base per creure en l’existència d’aquest suposat flux magnètic, Mesmer i els seus seguidor continuaren creient i fent creure en aquell esguerro conceptual fins ben entrat el segle XIX. 

«Les modificacions que un camp electromagnètic pot produir en el comportament fisicoquímic de l’aigua varen començar a ser estudiades a finals del segle passat i s’han relacionat sempre amb els canvis en l’estructura d’enllaços per pont d’hidrogen»

La comprensió científica del magnetisme com a fenomen relacionat amb l’electricitat arranca amb els treballs de H. C. Ørsted l’any 1819 i continua amb les aportacions de J.B. Biot i F. Savart establint la relació matemàtica entre corrent elèctric i força del camp magnètic generat per aquesta.  J. C. Maxwell, l’any 1873, definí amb les equacions de l’electromagnetisme el marc teòric interpretatiu de com  magnetisme i electricitat es manifesten i interactuen. 

Les modificacions que un camp electromagnètic pot produir en el comportament fisicoquímic de l’aigua varen començar a ser estudiades a finals del segle passat i s’han relacionat sempre amb els canvis en l’estructura d’enllaços per pont d’hidrogen que lliga les molècules d’aigua entre si. La intensitat dels camps magnètics aplicats, no sempre explicitada en les publicacions (una greu mancança, certament), sol estar entre 0,1 i 1 T (T= Tesla) que vendria a ser unes 10 o 100 vegades la intensitat d’un petit imant de ferro. Simultàniament han anat apareixent treballs que aporten resultats experimentals que avalarien uns determinats efectes de l’aigua així alterada sobre la biologia dels éssers vius. 

Aigua magnetitzada i agricultura

Un dels primers treballs que reportaren beneficis de l’aigua magnetitzada és el de Lin i Yotvat (1990). Afirmen aquests autors haver comprovat increments en la productivitat de certs cultius regats amb aigua magnetitzada i també en el creixement d’animals abeurats amb aigua així tractada prèviament. Existeixen molts altres treballs posterior que presenten resultats en aquests sentit i, entre ells n’hi ha que indicarien (per exemple,  Hozayn MM. et al., 2019) una significativa millora dels cultius regats amb aigua salina tractada magnèticament. La millora en l’absorció de l’aigua pel sistema radicalari, l’activació d’enzims i hormones relacionades amb el creixement així com la millora en l’activitat fotosintètica són alguns dels mecanismes que s’assenyalen com a mediadors de la influència beneficiosa de l’aigua magnetitzada. Alkhatib R. et al. (2020), per exemple, afirmen haver comprovat un augment en la producció de proteïnes i en l’activitat fotosintètica en plantes de tabac regades amb aigua magnetitzada. 

Aigua magnetitzada i ramaderia

El primer experiment documentat sobre els efectes del consum d’aigua magnetitzada (Patterson i Chestnutt, 1994) conclou que no s’observen efectes significatius relacionables amb el consum per ovelles i cabres d’aigua sotmesa a un camp magnètic. És, aquest, un dels treballs, com tants d’altres sobre aquest tema, que difícilment poden considerar-se dignes de ser tenguts en compte ja que ni tan sols especifica la intensitat del camp aplicat ni el temps d’exposició. Altres, per contra, com el de Shamsaldain i Al Rawee (2012) observen un augment significatiu en el pes de les ovelles que han consumit aigua tractada amb un camp magnètic de 1000 G (G=gaus; 1000 G = 0,1 T) en relació al grup control consumint aigua no tractada. D’acord amb els pocs assaigs que relacionen intensitat del camp magnètic aplicat amb els efectes produïts per l’aigua tractada, certs autors (Michael I. Lindinger, 2021) afirmen que entre 1000 i 4000 G per curts períodes de temps provoquen efectes beneficiosos mentre que a partir de 4000 G (o 3000 G) ja es poden esperar efectes adversos. En suma, del conjunt de treballs publicats amb diferents espècies d’animals no és possible treure’n cap certesa sobre l’eficàcia o seguretat previsible del consum animal d’aigua magnetitzada. 

Aigua magnetitzada i salut humana

Dels estudis fets amb animals de laboratori, rates i ratolins principalment, s’han obtingut dades en relació a diabetis, disfunció renal, salut òssia, fertilitat i paràmetres hepàtics que permeten pensar en efectes significatius potencialment aprofitables en terapèutica humana. 

Un dels primers estudis publicats (Wu J, 1989) enfocava els efectes beneficiosos de l’aigua magnetitzada en el tractament de nins amb ascaridiasi. Posteriorment, la major part d’estudis han concentrat l’atenció en tractaments bucals i dermatològics. Gupta i Bhat (2011), per exemple, sense fer constar la intensitat del camp magnètic emprat, mostraren un efecte bactericida de l’aigua magnetitzada sobre el bacteri bucal Streptococcus mutants similar al de la clorhexidina. Altres estudis apunten a un increment en la hidratació de la pell (Minoretti et al. , 2023), l’estimulació del creixement capil·lar en homes (García Martín et al., 2023) o la regeneració de ferides (Minoretti et al., 2024). En tots aquests estudis s’apunta a l’estímul de l’autofàgia com un dels mecanismes potenciats per l’aigua magnetitzada i que explicarien total o parcialment els efectes observats. 

«…el fet és que hi ha dades publicades que apunten cap a possibles propietats terapèutiques interessants de l’aigua activada plasmònicament»

Aigua activada per plasma

La ressonància plasmònica superficial és un fenomen aprofitat en aplicacions químiques i biològiques des dels anys noranta passats. Dit de manera succinta, és una ona electromagnètica que es propaga a través de la massa d’electrons d’una superfície metàl·lica quan sobre aquesta incideix, amb un angle adequat, la radiació electromagnètica. Podríem dir que és una forma d’escampar-se l’energia de la radiació incident sobre la superfície d’un metall. Una de les aplicacions d’aquest fenomen està en el camps del biosensors: la presència de molècules en les proximitats de la superfície metàl·lica (normalment or) pot detectar-se degut a què altera l’índex de refracció de l’entorn i fa que l’angle d’incidència amb què és produeix la ressonància plasmònica (és a dir, el corrent superficial d’electrons) variï. Una altre de les aplicacions és la catàlisi química: l’activació dels electrons de superfície pot propiciar la seva transferència a les molècules de l’entorn provocant canvis químics. Aquesta energia transferida a través dels denominats «electrons calents» pot, per exemple i entre d’altres efectes, disminuir el nombre d’enllaços per pont d’hidrogen entre les molècules d’aigua pròximes modificant-ne el comportament. 

Així, l’aigua activada per plasma – o plasmònicament – (AAP), a part de variar certes propietats fisicoquímiques com el punt d’ebullició, la pressió de vapor, la capacitat calorífica o la capacitat de dissoldre certs soluts, també adquireix propietats antioxidants i antiinflamatòries. Independentment d’explicacions teòriques, sovint escasses o incongruents, que permetin la comprensió acurada de totes les relacions causals, el fet és que hi ha dades publicades que apunten cap a possibles propietats terapèutiques interessants de l’aigua activada plasmònicament (AAP).  Chen, H.C et al. (2014), per exemple, asseguren que amb l’APP s’incrementa l’eficiència de l’hemodiàlisi; Chien-Kai Wang et al. (2018) reporten una disminució de metàstasis en ratolins amb càncer de pulmó que s’havien mantingut amb una ingesta constant d’AAP per comparació als que havien consumit aigua no activada. Igualment, en el grup consumidor d’APP, el tractament amb cis-platí allargava més el temps de supervivència. Aquests mateixos autors demostren, i ho presenten com una prova de les propietats antioxidants i antiinflamatòries, que l’APP indueix l’expressió del gen antioxidant Nrf2 en fibroblasts gingivals humans. En un altre camp com el de les malalties neurodegeneratives, on és coneguda la importància dels processos oxidatius i inflamatoris, Chia-Hsiung Cheng et al. (2023) aporten resultats que avalen la facultat de l’AAP de millorar la malaltia d’Alzheimer en ratolins mitjançant la modificació de la microbiota intestinal. Segons els autors, el consum d’AAP provoca un increment de bacteris amb perfil antiinflamatori, com els de la família Erysipelothrichaceae i una disminució dels proinflamatoris com Desulfovibrio. 

Vista l’activitat investigadora dedicada al potencial químic, biològic i terapèutics de l’aigua alterada per un entorn capaç de transferir-li energia i modificar-ne les propietats, no hi ha dubte que estam davant un tema d’alt interès. Cal tenir, però, la precaució d’anul·lar els perills de la credulitat activant l’escepticisme i l’exigència del màxim rigor metodològic. Que la imaginació no s’allunyi massa de la raó.