L’any 1506 el rei Felip I de Castella, dit “el hermoso” i espòs de Juana, anomenada “la loca”, després d’una sessió intensa d’exercici físic – sembla ser que participava en una espècie de torneig esportiu – començà a sentir-se malament just després de beure una gran quantitat d’aigua freda. El seu estat va anar empitjorant i pocs dies després va morir. Les causes reals d’aquella mort no s’han pogut certificar però és més probable que fos víctima de la pesta o d’un enverinament premeditat (el primer sospitós seria el seu sogre Ferran el Catòlic) que dels efectes de l’aigua freda. No obstant, aquells glops d’aigua freda apareixen sempre en totes les versions historiogràfiques com el detonant d’una mort que va marcar el destí de Castella i, per tant, d’aquest extrem ibèric d’Europa ocupat avui pels estats de Portugal i Espanya.
La hipòtesi de l’aigua beguda en gran quantitat com a causant d’una mort sobtada – aquí descartaríem la influència de la fredor – es veu avalada per un efecte ben conegut avui dia i denominat xoc hiponatrèmic: la dilució excessiva del sodi dels líquids corporals com a conseqüència d’una ingesta puntual i desproporcionada d’aigua. El darrer exemple més clar, conegut públicament, d’aquest desequilibri electrolític, el va protagonitzar la corredora Johanna Pakenham l’any 2018 a la Marató de Londres. Abans de la cursa, com a prevenció d’una possible deshidratació, va beure prop de cinc litres d’aigua; al final de la cursa va començar a tenir convulsions i va entrar en coma víctima d’una severa hiponatrèmia de la qual, en uns dies de tractament, es pogué recuperar. Val a dir que moltes infeccions provoquen hiponatrèmia i que, per tant, qualcú que pateixi un procés infecciós pot ser més susceptible de patir un xoc hiponatrèmic i, viceversa, incrementar la hiponatrèmia pot agreujar una malaltia infecciona. Afirmar que això té res a veure amb la història amb què hem arrancat és molt suggeridor però no compta amb les proves suficients com per passar de ser simple història-ficció.
La mineralització convenient
Tot el que hem comentat fins ara ens posa sobre la pista de la importància de l’aigua que consumim per a l’equilibri electrolític del cos i les funcions fisiològiques que s’hi relacionen. Que l’aigua, entesa com a nutrient, és indissociable dels minerals que conté és una idea que el màrqueting dels sistemes domèstics de descalcificació i dessalinització obvia premeditadament però que cal recordar i reivindicar pel bé de la salut pública. Sota l’equívoc concepte de puresa, la pressió comercial presenta com a saludables les aigües desmineralitzades que han estat despullades de components tan necessaris com el calci o el magnesi, entre d’altres. Paradoxalment, aquests mateixos elements es promocionen per ser consumits com suplements amb altres aliments de la dieta. La demonització de la “calç” i la duresa de l’aigua forma part d’aquesta estratègia comercial que pretén – i aconsegueix- popularitzar la venda de descalcificadors i filtres d’osmosi inversa tan si fan falta com si no.
“Sota l’equívoc concepte de puresa, la pressió comercial presenta com a saludables les aigües desmineralitzades que han estat despullades de components tan necessaris com el calci o el magnesi, entre d’altres”
Certament, una concentració elevada de calci, afegit a la presència de bicarbonats i un pH suficientment alcalí (condicions que es solen donar en les aigües de les nostres illes) pot provocar l’aparició d’incrustacions de carbonat càlcic que obturin i perjudiquin canonades i dispositius de les instal·lacions. A més, aquests residus calcaris creen un microhàbitat on hi pot proliferar Legionella pneumophila amb el consegüent risc sanitari. Per aquest motiu la legislació sanitària d’aigües de consum (el Reial Decret 3/2023) deixa ben clar que les aigües no han de ser incrustants (Índex de Langelier superior a + 0,5) ni agressives (Índex de Langelier inferior a – 0,5). L’agressivitat és la capacitat d’una aigua de dissoldre carbonat càlcic i, per tant, és un factor de risc per a la corrosivitat de les superfícies metàl·liques d’instal·lacions o d’electrodomèstics. Una corrosivitat a la qual contribueixen especialment els ions clorur i sulfat i que, a part del deteriorament en si de les estructures, pot provocar contaminació pels metalls que es dissolen durant el procés. És per això que la citada normativa estableix una duresa mínima de 5,5 ºf (55 mg/l CaCO3) que eviti l’agressivitat i la consegüent potencial corrosivitat.
“La demonització de la “calç” i la duresa forma part d’aquesta estratègia comercial que pretén – i aconsegueix – popularitzar la venda de descalcificadors i filtres d’osmosi inversa tan si fan falta com si no”
Tots els límits paramètrics comentats apareixen regulats a la legislació atenent als efectes de l’aigua sobre les instal·lacions i en prevenció dels problemes tècnics (incrustacions i/o corrosions) i sanitaris indirectes (dissolució de metalls tòxics) que les aigües de consum públic poden provocar. En relació als efectes directes sobre la salut, els límits inferiors de la mineralització no estan estrictament legislats però la necessitat de tenir-los en compte ve avalada per multitud d’estudis i proves que constaten els perills de reduir la ingesta de certs minerals amb l’aigua de beguda.
L’OMS, l’any 1980, basant-se en la informació experimental i epidemiològica ja recomanava per a l’aigua de consum una concentració mínima de sòlids totals dissolts de 100 mg/l (corresponent aproximadament a una conductivitat a 20 ºC de 140-150 µS/cm); 30 mg/l de bicarbonat; 10 mg/l de magnesi i 30 mg/l de calci. Posteriors informes, com el de 2005, rebaixen el mínim recomanable de calci a 20 mg/l. De forma destacada, però no exclusivament, és la salut cardiovascular i òssia la que es veu més negativament afectada per una excessivament baixa mineralització de l’aigua de beguda.
Patologies i aigua desmineralitzada
Els primers estudis epidemiològics publicats que relacionen la duresa de l’aigua amb un efecte protector enfront del risc de mort per malaltia cardiovascular daten de finals dels anys 1950 (Kobayashi, 1957; Schroeder, 1960). Actualment, la informació disponible apunta al magnesi com a principal implicat en aquest efecte protector. No obstant, estudis recents com el de Yujing Huang et al. (2023) estableixen un lligam entre l’increment d’homocisteïna plasmàtica, un factor de risc cardiovascular conegut, i el dèficit de calci provocat per una ingesta d’aigua desmineralitzada. Concretament, aquest estudi es va fer amb una població infantil per avaluar l’efecte del consum d’aigua osmotitzada en diversos centres escolars. Després de 4 anys de seguiment els nins, d’ambdós sexes i entre 10 i 13 anys, que havien consumit aigua osmotitzada amb una conductivitat d’uns 40 µS/cm (el grup de control bevia aigua d’uns 345 µS/cm) tenien nivells d’homocisteïna en sang significativament més elevats així com també una major proporció de lipoproteïnes aterogèniques i d’LDL oxidades. Anys abans (Kim et al., 2010) s’havia comprovat la relació inversa entre ingesta de calci en la dieta i nivell d’homocisteïna en sang; d’aquí que els autors postulen una alteració de l’homeòstasi del calci com a causant dels mecanismes generadors d’homocisteïna. En tot cas, el més significatiu de l’estudi és que posa en evidència que el consum d’aigua desmineralitzada en població infantil podria predisposar a patir problemes cardiovasculars.
La salut òssia i dental en relació al consum d’aigua desmineralitzada també ha estat objecte de molts d’estudis que assenyalen de forma clara els perjudicis que es poden produir. Especialment en edat infantil i en situacions fisiològiques com la postmenopausa en què hi ha més propensió a la descalcificació tant d’ossos com de dents. Hi ha una correlació positiva clara entre el calci i magnesi de l’aigua de beguda i la correcta formació de dentina (Razvan C. et al., 2020) així com també en la prevenció de càries (Bruvo M. et al. 2008). I alguns treballs (Huang Y et. al., 2018) posen de manifest, en infants en edat escolar, la relació entre consum d’aigua desmineralitzada i el retard en el creixement i l’increment de càries dentals.
Pel paper vital que juga el magnesi en tot el metabolisme s’entén fàcilment que un dèficit d’aquest element en la dieta, i en l’aigua de beguda en concret, pot comportar problemes molt variats. La diabetis tipus 2 és una de les malalties on s’hi comprova la implicació del magnesi, de tal forma que existeixen diversos estudis clínics (Barbagallo, M. et al., 2007) que indiquen els beneficis que la suplementació de magnesi produeix en pacients afectats per la malaltia. De l’any 2023 és l’assaig clínic aleatoritzat i controlat (Waleed I. Albaker et al.) que mostra els beneficis que produeix la suplementació amb Mg (50 mg/l) de l’aigua desmineralitzada consumida durant 3 mesos per pacients amb diabetis tipus 2. Aquests, en relació al grup control que consumí aigua desmineralitzada (pràcticament sense magnesi) mostraren una clara millora en la reducció de l’hemoglobina glicosilada i en la resistència a la insulina. Per tant, hi ha raons per pensar que el consum d’aigua desmineralitzada durant llargs períodes de temps sense una adequada remineralització és un factor de risc per a diverses alteracions patològiques de l’organisme. I a curt termini, els efectes aguts d’una dilució dels líquids corporals per una excessiva ingesta d’aigua desproveïda d’electròlits poden ser fatals. Confondre puresa amb pobresa pot ser un mal negoci per a la salut.
Bibliografia
WHO/HSE/WSH/11.03. Safe Drinking-water from Desalination. 2011.
WHO. Nutrients in Drinking Water. 2005.
Waleed I. Albaker, Mohammed T. Al-Hariri, Abdulmohsen H. Al Elq, Nuhad A. Alomair, Ahmed S. Alamoudi, Nikalay Voutchkov, Seungwon Ihm, Mohammed A. Namazi, Ahmed A. Alsayyah, Fatima A. AlRubaish, Fadwa T. Alohli, Fatma A. Zainuddin, Anwar A. Alobaidi, Fatimah A. Almuzain, Mohamed O. Elamin, Naela B. Alamoudi, Mashael A. Alamer, Abdulrahman A. Alghamdi and Nafie A. AlRubaish. Beneficial effects of adding magnesium to desalinated drinkingwater on metabolic and insulin resistance parameters among patients with type 2 diabetes mellitus: a randomized controlled clinical trial. npj Clean Water (2022) 63.
Anna L. Królicka , Adrianna Kruczkowska, Magdalena Krajewska and Mariusz A. Kusztal. Hyponatremia in Infectious Diseases—A Literature Review. Int. J. Environ. Res. Public Health 2020, 17, 5320.
