Dimecres, juny 12, 2024
HomeCiència i salutApunts d’etnofarmacologia austral

Apunts d’etnofarmacologia austral

El passat dia 14 d’octubre la població australiana va votar en referèndum la proposta de modificació de la constitució segons la qual s’hauria de crear un organisme denominat «La veu del poble aborigen i dels illencs de l’estret de Torres»; abreujadament, «La veu», o con diuen per allà amb l’idioma colonitzador «The voice». La iniciativa, sorgida de diverses organitzacions indígenes i defensada per l’actual govern d’Anthony Albanese, pretenia assegurar que la legislació del país es fes sempre atenent els drets i les especificitats de la minoria aborigen de la població australiana. El resultat fou negatiu: per majoria (un 60% de vots en contra) es va rebutjar la proposta.

Actualment Austràlia té 25,69 milions habitants dels quals la població aborigen, descendent dels pobladors d’abans de la colonització britànica, representa un 4 % del total. S’ha de tenir en compte que existeixen dos grans grups de població indígena, tant des del punt de vista cultural com genètic: els habitants de l’Austràlia continental i els habitants de les Illes de l’estret de Torres, entre el continent australià i Nova Guinea. Si consideram que fins a l’any 1984 la població indígena australiana no va veure reconegut de forma definitiva el seu dret a vot queda palès el biaix racista i supremacista que ha inspirat la construcció d’aquest país per part dels colonitzadors blancs. Des de l’any 1770, any en què es produí l’arribada, i presa de possessió en nom de la corona britànica, de l’expedició exploradora del Capità James Cook a bord del vaixell HMB Endeavour, la població indígena australiana va quedar exposada a la usurpació de les seves terres, l’aniquilació física premeditada i els estralls de malalties noves com la verola. I, per a rematar l’obra colonitzadora, fins els anys 70 del segle passat es va intentar assimilar culturalment els indígenes a base de separar nins de les seves famílies per internar-los en centres de «reeducació» i «civilització».

Joseph Banks (1743-1820)

Colonialisme i ciència

L’expedició de l’Endeavour va ser promoguda i finançada per la Royal Society (l’entitat científica més prestigiosa del Regne Unit) i la Royal Navy (l’armada reial britànica). La conquesta de nous territoris en el desconegut pacífic sud i l’avanç científic amb noves descobertes n’eren les motivacions principals. Tant la ciència com la religió han estat sempre excuses perfectes per a l’apropiació de terres i recursos aliens. Encara que l’observació del trànsit de Venus (el pas del planeta Venus entre la Terra i el Sol) previst per a l’any 1769 i que hauria de permetre calcular la distància de la terra al Sol, era un dels grans objectius, també la biologia i, especialment la botànica entraven en l’abast científic de l’expedició. És per això que un dels més destacats científics a bord de l’Endeavour era el botànic Joseph Banks, al qual acompanyaven el també botànic Daniel Carl Solander a més dels dibuixants i pintors (per elaborar il·lustracions de les noves plantes) Sydney Parkinson i Alexander Buchan. L’abundància de noves espècies que trobaren just després de desembarcar a la badia on actualment hi ha la ciutat de Sydney fou tal que li donaren el nom, a aquella badia, de Botany Bay.

Joseph Banks i Daniel C. Solander, durant el viatge de l’Endeavour, incorporaren al coneixement europeu centenars de noves plantes i Sydney Parkinson va realitzar més de mil il·lustracions de plantes, animals i persones. Entre les moltes plantes australianes que Banks va descobrir i descriure, i que duen el seu nom, hi ha les nombroses espècies del gènere Banksia, la majoria endèmiques del continent australià. Durant el seu pas pel Brasil, Banks havia descrit per primera vegada les plantes del gènere Bougainvillea (nom posat en honor del navegant francès coetani de James Cook, Louis Antoine de Bougainville). Acàcies, mimoses i eucaliptus, entre moltes altres espècies, arribaren per primera vegada a Europa recol·lectades a l’expedició de l’Endeavour. Amb tot el prestigi guanyat, de retorn a Anglaterra, Joseph Banks fou nomenat president de la Royal Society l’any 1778.

“la població indígena australiana va quedar exposada a la usurpació de les seves terres, l’aniquilació física premeditada i els estralls de malalties noves com la verola.”

Etnobotànica i la droga pituri

Mentre els colonitzadors europeus, àvids de nous coneixement, i sobretot de noves possessions, promovien l’avanç de la ciència i el creixement econòmic dels seus països a costa de l’explotació dels recursos i persones dels territoris colonitzats, les poblacions indígenes començaven a descobrir la desgràcia d’haver estat descobertes pels europeus. Afortunadament, alguns dels coneixements indígenes foren estudiats i pogueren ser preservats quan l’exterminació física dels seus depositaris no ho impedí.

Una de les pràctiques etnobotàniques compartides per tota la humanitat des de temps molt antics és la producció de begudes alcohòliques com a resultat de fermentació de productes vegetals rics en glúcids. En el cas concret d’Austràlia, precisament amb espècies de Banksia els nadius preparaven la beguda denominada mangaitch, obtinguda deixant fermentar les inflorescències de la planta en aigua continguda en recipients d’escorça de l’arbre del te, Melaleuca alternifolia. A Tasmània, el poble Palawa preparava way-a-linah, una beguda obtinguda de la fermentació de saba d’Eucalyptus gunnii. I, com un exemple més, amb els fuits madurs i triturats de plantes del gènere Pandanus es preparava a la regió de Borroloola la beguda Kambuda. Altres pràctiques, com la preparació de la tuba arribaren a l’estret de Torres en data mes tardana, ja en el segle XIX, provinents de les Filipines. La tuba s’obté per fermentació de brots tendres de Cocos nucifera.

Entre les observacions que el propi Banks va deixar anotades en el seu diari hi ha la del costum dels aborígens australians de mastegar unes fulles que, de bon principi, els europeus no pogueren identificar. Expressa Banks en els seus escrits que aquest costum s’assembla molt al dels europeus de mastegar tabac o al de mastegar bètel tal com fan a gran part del sud-est asiàtic. Banks no va poder, però, identificar mai la planta d’on els indígenes obtenien les fulles. El bètel és la planta Piper betle però ha rebut tradicionalment aquest nom la mescla, preparada per a mastegar, composta de fulles de bètel, nou d’areca (el fruit de la palmera Areca catechu), hidròxid càlcic i, a vegades, clau (Syzygium aromaticum) o fins i tot, a partir del segle XVII, tabac.

Nicotiana rosulata (una de les espècies emprades com a pituri)
Duboisia hopwoodii

No va ser fins l’any 1861 que es produí un petit avanç en el coneixement d’aquest hàbit indígena amb el qual es perseguia arribar a estats alterats de consciència o bé un increment de la resistència corporal en determinades circumstàncies. L’explorador William Wills – que va morir, com quasi tots els membres de la seva darrera aventura – havia deixat escrit en el seu diari que havien rebut ajuda d’algunes tribus indígenes i els havien donat a tastar una mescla de fulles que es mastegaven tal com Banks i altres exploradors anteriors havien descrit. El nom del producte, així com ho va interpretar i transcriure Wills era betgery o petgery. A més, explica que els efectes que produïa aquest preparat eren “altament intoxicants”. Les peculiaritats de la fonètica de les llengües indígenes va fer que els europeus, de llavors ençà, recollissin més de trenta variants del nom. Fou el cirurgià, parasitòleg i farmacòleg Joseph Bancroft que optà per la denominació “pituri” que posteriorment es generalitzà. L’any 1872 J. Bancroft va fer els primers assaigs amb animals (rates, cans i moixos) per a estudiar els efectes d’unes mostres que li havien entregat i, suposadament, eren pituri, betgery o petgery. El resultats constataven una elevada toxicitat amb excitació, convulsions, vòmits…Un estudi botànic acurat dels exemplars estudiats per Bancroft indicà que es tractava de brots i fulles de Duboisia hopwoodii i, en la composició química responsable dels efectes, fins l’any 1911 (Rothera AC) no quedà ben establert que predominava l’alcaloide nicotina, amb possible intervenció d’altres alcaloides com atropina, hiosciamina o escopolamina (més tard es comprovaria que també hi havia nor-nicotina). Una observació més referent a Duboisia hopwoodii revelà que aquesta planta es feia servir per enverinar l’aigua i així caçar els animals que en bevien. Semblava evident que tot i rebre el mateix nom de pituri hi havia plantes diverses i amb diferent grau de toxicitat. Hicks i Le Messurier, l’any 1935, varen concloure que les plantes denominades pituri eren normalment diverses espècies de Nicotiana, especialment a la part central d’Austràlia i, a falta d’aquestes espècies és quan també es feia ús de Duboisia hopwoodii. Determinaren també aquests investigadors que l’alcaloide predominant a D. hopwoodii era nor-nicontina, quatre vegades més potent i tòxic que la nicotina.

Per acabar el recorregut pels usos etnofarmacològics de les plantes denominades pituri cal fer esment del fet que les fulles per mastegar sempre es mesclaven amb cendres d’altres plantes que aportaven l’alcalinitat necessària per a facilitar l’absorció dels alcaloides a través de la mucosa de la boca. Aquestes plantes solien ser dels gèneres Acacia, Grevillea o Eucalyptus. Curiosament és una estratègia farmacocinètica (alcalinitzar principis actius alcaloídics) adoptada de forma purament empírica en diverses parts del món com, per exemple, als territoris on es mastega bètel, que es fa habitualment amb calç apagada.

Amb la curiositat pròpia de la mentalitat científica els europeus hem après molt de les cultures indígenes amb què hem interactuat. Si l’adquisició de coneixement s’hagués sabut fer des del respecte cap a aquestes poblacions possiblement l’enriquiment hauria pogut ser mutu. El colonialisme però, va ser una altra cosa ben diferent, tal com saben i lamenten avui dia els aborígens australians.

“les plantes denominades pituri eren normalment diverses espècies de Nicotiana.”

Bartomeu Adrover
Director del laboratori col·legial

Bibliografia

Angela Ratsch, Kathryn J Steadman, Fiona Bogossian. The pituri story: a review of the historical

literature surrounding traditional Australian Aboriginal use of nicotine in Central Australia. Journal of Ethnobiology and Ethnomedicine 2010, 6:26

Dennis Callegari. James Cook and the Endeavour Expedition | The Cabinet of Dennis Callegari. https://d33c33.wordpress.com/cook-book/

Cristian Varela, Joanna Sundstrom, Kathleen Cuijvers, Vladimir Jiranek & Anthony Borneman. Discovering the indigenous microbial communities associated with the natural fermentation of sap from the cider gum Eucalyptus gunnii. Scientific Reports | (2020) 10:14716

RELATED ARTICLES
- Advertisment -
Google search engine

Relacionados