Són les primeres plantes que colonitzaren la terra fa 450 milions d’anys; la seva fisiologia i la seva bioquímica són producte d’un moment crucial de l’expansió de la vida vegetal fora del seu medi marí primigeni: són els briòfits, coneguts popularment com a molses o verdets, aquestes minúscules plantes que entapissen de verd els racons més humits dels ecosistemes terrestres i que rarament atreuen la nostra mirada per apreciar-ne els detalls de la seva morfologia. No obstant, tant per entendre l’evolució de la vida vegetal a la terra, com per la seva riquesa química, potencial font de noves molècules útils farmacològicament, o com per la seva capacitat de retenir substàncies contaminants, actuant com a indicadors de pol·lució ambiental, bé mereixen la nostra atenció.
“Una característica fonamental d’aquestes plantes és que no tenen una especialització cel·lular que formi teixits diferenciats”
Aspectes biològics i evolutius
Les aproximadament 23.000 espècies d’aquest grup de plantes viuen per tota la terra en hàbitats molt diversos però sempre humits i se situen evolutivament entre les algues i els pteridòfits (les falgueres). Tot el grup es divideix taxonòmicament en tres categories o classes: les molses (classe briòpsida), les hepàtiques (classe hepaticòpsida) i les antocerotes (classe anthocerotòpsida). A les Illes balears, segons el Llibre Vermell dels Briòfits Amenaçats de les Illes Balears (Ll. Sàez, 2020) hi ha 344 espècies que es reparteixen entre 273 espècies de molses, 70 espècies d’hepàtiques i 1 espècie d’antocerota (Phaeoceros laevis).
Una característica fonamental d’aquestes plantes és que no tenen una especialització cel·lular que formi teixits diferenciats. Així, per exemple, no tenen estructures en forma de vasos destinats al transport de nutrients o residus metabòlics entre diferents part de la seva estructura pluricel·lular, a diferència dels pteridòfits (falgueres) i els espermatòfits (plantes amb llavors). Pertanyen, per tant, juntament amb les algues, al grup de plantes denominades no vasculars o tal·lòfits. Com en totes les plantes terrestres, el seu cicle biològic consta d’una successió de dues formes organitzatives de l’estructura del seu cos: un gametòfit, que és pròpiament la planta que més es veu, i l’esporòfit, format sobre el gametòfit, que sol ser un filament amb una càpsula al seu extrem (l’esporangi, on es formen les espores). El gametòfit està format per cèl·lules amb dotació cromosòmica haploide i és on es formen les cèl·lules reproductores o gàmetes (en uns òrgans especialitzats, aquí sí, denominats anteridis quan formen les cèl·lules reproductores masculines i arquegonis, quan formen les femenines). És de l’embrió diploide format per la fusió de dues cèl·lules reproductores del gametòfit d’on es desenvolupa l’esporòfit que és on, a l’esporangi, es realitza la meiosi i es formen les espores haploides que quan arribin al substrat adequat generaran un nou gametòfit. Als pteridòfits i espermatòfits l’adaptació evolutiva ha fet que la preponderància d’aquestes fases s’inverteixi de forma que predomina l’esporòfit. De fet, a les plantes amb llavors (fanerògames o espermatòfits) els gametòfits han quedat confinats a l’interior dels grans de pol·len (contenen els gametòfits masculins on es formen els gàmetes masculins) i dels ovaris (contenen els gametòfits femenins on es formen els gàmetes femenins).
Etnobriologia: relació humans-briòfits
Aquest terme, etnobriologia, es va emprar per primera vegada l’any 1957 en una publicació (Flowers,S.) sobre els usos i coneixements dels briòtits per part del poble indígena nord-americà Gosiute. Segons les darreres revisions bibliogràfiques (Riccardo Motti et al., 2023) són precisament les cultures d’Amèrica del Nord i asiàtiques, principalment l’índia i la xinesa, on més tradició hi ha d’usos d’aquestes plantes. Predomina l’aprofitament de les propietats absorbents dels teixits secs d’aquests vegetals així com de la capacitat curativa de lesions de la pell, segurament per la presència, ben demostrada, de substàncies antimicrobianes. Així, per exemple, consta l’aplicació tòpica d’espècies de la molsa Sphagnum spp, a vegades mesclades amb mel, per al tractament de ferides per diverses poblacions nord-americanes. De fet, a partir de la coneixença d’aquests usos tradicionals, i tenint en compte la capacitat absorbent superior a la del cotó, durant la primera guerra mundial es va fer ús d’aquestes molses com a benes per a ferides de guerra. Per les mateixes propietats, diverses poblacions de Lapònia i d’Amèrica del Nord han fet i fan ús de briòfits com a bolquers o com a compreses per a les pèrdues d’orina o la menstruació. En les cultures asiàtiques, a part dels usos tòpics generals, consten també atribucions terapèutiques aplicables a problemes renals, hepàtics, cardíacs, neurològics, etc. És el cas, per exemple, de Rhodobryum roseum, emprat a Xina per al tractament de diversos desordres cardiovasculars i nerviosos. I com a clara conseqüència de la plasmació pràctica de la teoria de les signatures, universalment ideada i aplicada (encara que a Europa fos Paracels, al segle XVI qui la va reviscolar i promocionar) no falten atribucions curatives per a dolències del fetge assignades a les hepàtiques que, precisament per la seva forma reben aquest nom. Com en tants altres casos, l’esquer d’una teoria equivocada – és a dir, no coherent amb la realitat experimental – ha conduït a una praxi útil, ja que la presència de certes substàncies antioxidants en els briòfits permet entendre que, efectivament, hi pugui haver un efecte protector hepàtic.
Fitoquímica i aplicacions actuals
La riquesa i especificitat química dels briòfits està relacionada amb les necessitats defensives que implicava el nou ambient terrestre on proliferaren. Si consideram que només s’ha estudiat la composició química d’un 5 % de totes les espècies conegudes de briòfits, s’entén l’ampli ventall de possibilitats, moltes encara no explorades, que ens ofereixen aquestes plantes. A les empíricament conegudes – i ben registrades com a usos tradicionals – propietats antiinfeccioses, molts d’estudis recents hi afegeixen la constatació de propietats antiinflamatòries, antioxidants, citotòxiques, repel·lents d’insectes i antitumorals, entre d’altres
“La riquesa i especificitat química dels briòfits està relacionada amb les necessitats defensives que implicava el nou ambient terrestre on proliferaren”
Entre els briòfits més estudiades quant a la seva composició química, destaca l’hepàtica Machantia polymorpha. Com en tot el grup d’hepàtiques els metabòlits secundaris s’acumulen en unes vesícules denominades cossos oliosos i en el cas de M. polymorpha, i també en altres hepàtiques, s’hi troben substàncies químiques úniques només presents de forma gairebé exclusiva en aquests grups de plantes. Per la seva estructura química, aquestes substàncies es classifiquen en dos grans grups: sesquiterpenoids i bisbibenzils. Cal esmentar la circumstància curiosa que també s’han trobat bisbibenzils en les plantes superiors del gènere Primula.
Entre els bisbibenzils més estudiats destaquen les marchantines (veure imatge) i les riccardines. La marchantina A i altres bisbibenzils relacionats no només mostren significatives accions antifúngiques i antibacterianes sinó també interessants efectes citotòxics, antitumorals (Jensen, J.S.R.E, et al, 2012) antioxidants (Cai, Y.Y et al., 2022), antivírics (Stelmasiewicz,M. et al., 2023) ), antiprotozoaris (Jensen, S. et al., 2012 ) i relaxants musculars (Keseru, G.M. et al., 1995); probablement relacionat, aquest darrer efecte, amb les similituds estructurals amb altres bloquejants musculars com la tubocuranina.
Al marge de les múltiples propietats farmacològiques, provades o potencials, d’una química tan original, no pot deixar d’esmentar-se la utilitat dels briòfits, deguda entre d’altres factors al seu fàcil cultiu, com a bioreactors per a la producció de proteïnes i fàrmacs. Valgui com a exemple la molsa Physcomitrella patens: l’única planta amb la qual es produeix el factor IX de coagulació humà.
Amb tot, aquestes discretes plantes de les quals queda molt més per descobrir del que sabem, ens recorden que sovint, efectivament, l’essencial no és el que apreciam a primera vista.
Imatges
Imatge genèrica (sòl i soca coberts de molsa): https://somnisenlamolsa.wordpress.com/
Espècies de briòfites (antocerota, hepàtica i molsa): wikipedia
Molècula: Filip Nowaczynski et al., 2025
Bibliografia
Nowaczynski, F.; Nicoletti, R.; Zimowska, B.; Ludwiczuk, A. Marchantia polymorpha as a Source of Biologically Active Compounds. Molecules 2025, 30, 558.
Rashmi Mishra, Vijay Kant Pandey and Ramesh Chandra. Potential of Bryophytes as Therapeutics. Mishra et al., IJPSR, 2014; Vol. 5(9): 3584-3593
Satish Chandra, Dinesh Chandra, Anupam Barh, Pankaj, Raj Kumar Pandey,
Ishwar Prakash Sharma. Bryophytes: Hoard of remedies, an ethno-medicinal review. Journal of Traditional and Complementary Medicine 7 (2017) 94e98
Llorenç Sàez. Llibre Vermell dels Briòfits Amenaçats de les Illes Balears.Conselleria Medi Ambient i Territori. 2020
Afroz Alam, Vinay Shrama, K. K. Rawat and P. K. Verma. Bryophytes – The Ignored Medicinal Plants. SMU Medical Journal, Volume – 2, No. 1, January 2015.
Poveda J (2024) Analysis of Marchantia polymorpha–microorganism interactions: basis for understanding plant–microbe and plant–pathogen interactions. Front. Plant Sci. 15:1301816.
