Serveis Farmacèutics Assistencials (SFA) – Maria Uguet
Les onades de calor són cada vegada més freqüents, intenses i prolongades com a conseqüència del canvi climàtic. L’estiu de 2026 n’ha estat un clar exemple i ha tornat a evidenciar que la calor extrema constitueix un important repte de salut pública, associat a un increment de la morbimortalitat.
Més enllà del cop de calor, l’exposició a temperatures elevades desencadena una resposta fisiològica complexa que pot comprometre la funció de múltiples òrgans i sistemes, afavorir la descompensació de malalties cròniques i alterar la resposta als tractaments farmacològics. En aquest context, el farmacèutic comunitari desenvolupa un paper clau en la identificació dels pacients més vulnerables, la revisió de la farmacoteràpia i l’educació sanitària.
Fisiopatologia de la calor extrema
La temperatura corporal es manté dins d’un interval molt estret gràcies als mecanismes de termoregulació coordinats per l’hipotàlem. Davant un augment de la temperatura ambiental, s’activen mecanismes compensadors destinats a mantenir l’homeòstasi tèrmica, principalment la vasodilatació cutània i la sudoració, que afavoreixen la dissipació de calor.
Aquestes adaptacions comporten una redistribució significativa del flux sanguini i l’activació de diversos mecanismes neuroendocrins responsables de preservar la perfusió dels òrgans vitals i mantenir l’equilibri hidroelectrolític. L’activació del sistema nerviós simpàtic, del sistema renina-angiotensina-aldosterona (SRAA) i la secreció de vasopressina (ADH) contribueixen a mantenir el volum intravascular mitjançant vasoconstricció, retenció renal de sodi i aigua, i disminució de la diüresi. Paral·lelament, l’activació de l’eix hipotàlem-hipòfisi-suprarenal incrementa la secreció de cortisol.
Quan l’exposició a temperatures elevades és intensa, prolongada o els mecanismes compensadors són insuficients, s’instaura una situació d’estrès tèrmic. La sudoració excessiva comporta una pèrdua progressiva d’aigua i electròlits que pot donar lloc a deshidratació, hipovolèmia, hiperosmolaritat i alteracions electrolítiques, principalment del sodi, el potassi i el magnesi. La reducció del volum circulant compromet la perfusió tissular i disminueix l’aportació d’oxigen als teixits.
Més enllà dels canvis hemodinàmics, la hipertèrmia indueix una resposta inflamatòria sistèmica caracteritzada per l’alliberament de citocines proinflamatòries, entre les quals destaquen la interleucina-1β (IL-1β), la interleucina-6 (IL-6) i el factor de necrosi tumoral alfa (TNF-α). Simultàniament, l’augment de la producció d’espècies reactives d’oxigen genera estrès oxidatiu, afavorint el dany cel·lular, la disfunció endotelial, l’alteració de la permeabilitat vascular i l’activació de les vies de la coagulació. Encara que les proteïnes de xoc tèrmic exerceixen un efecte citoprotector limitant el dany proteic i l’apoptosi, la seva capacitat resulta insuficient davant situacions de calor extrema sostinguda.
La combinació de deshidratació, hipoperfusió, inflamació sistèmica, estrès oxidatiu i disfunció endotelial constitueix el principal substrat fisiopatològic de la calor extrema. Aquests processos poden afectar pràcticament tots els òrgans i sistemes de l’organisme i expliquen l’elevada morbimortalitat associada a les onades de calor, especialment en persones amb una menor capacitat d’adaptació.
Poblacions especialment vulnerables
La susceptibilitat als efectes de la calor extrema depèn de la capacitat de termoregulació, de la reserva funcional de l’organisme, de les malalties preexistents, dels tractaments farmacològics i de factors socials i ambientals. En conseqüència, determinats grups de població presenten un risc significativament més elevat de desenvolupar complicacions durant les onades de calor.
Les persones d’edat avançada constitueixen el principal grup de risc. L’envelliment s’associa a una disminució de la percepció de la set, una menor capacitat de sudoració, alteracions de la vasodilatació cutània i una reducció de la reserva cardiovascular i renal, factors que limiten la resposta adaptativa davant l’estrès tèrmic.
Els pacients amb malalties cròniques també presenten una major vulnerabilitat. Les malalties cardiovasculars, renals, respiratòries, endocrines, neurològiques i psiquiàtriques poden comprometre els mecanismes de termoregulació o reduir la capacitat de compensar les alteracions hemodinàmiques i metabòliques induïdes per la calor.
La polimedicació representa un factor addicional de vulnerabilitat, especialment quan inclou fàrmacs que interfereixen amb la termoregulació o afavoreixen la deshidratació i la hipotensió.
Altres grups especialment vulnerables són els lactants i els nens petits, a causa de la immaduresa dels mecanismes de termoregulació; les dones embarassades, per les adaptacions cardiovasculars i metabòliques pròpies de la gestació; els treballadors exposats a ambients calorosos i els esportistes, per l’elevada producció de calor metabòlica; així com les persones en situació de vulnerabilitat social, que poden tenir un accés limitat a mesures de refrigeració, hidratació o assistència sanitària.
La identificació precoç d’aquests pacients permet instaurar mesures preventives i reduir el risc de complicacions associades a la calor extrema.
Conseqüències clíniques per sistemes
Sistema cardiovascular
Les complicacions cardiovasculars constitueixen una de les principals causes de morbimortalitat associades a les onades de calor. L’estrès tèrmic incrementa el risc d’hipotensió, síncope, arrítmies, síndrome coronària aguda, descompensació de la insuficiència cardíaca i ictus isquèmic.
Sistema renal
La hipoperfusió renal i la deshidratació poden precipitar una lesió renal aguda, especialment en pacients amb malaltia renal crònica. També augmenta la incidència de litiasi renal i d’infeccions del tracte urinari com a conseqüència de la concentració urinària i de la disminució de la diüresi.
Sistema neurològic
Les manifestacions neurològiques poden variar des de cefalea, mareig o alteracions de la concentració fins a deliri, atàxia, convulsions, coma o encefalopatia associada al cop de calor. La calor també pot agreujar malalties neurodegeneratives i trastorns de salut mental.
Sistema respiratori
Les temperatures elevades s’associen a un augment de les exacerbacions de l’asma i de la malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC), especialment quan coincideix amb episodis d’elevada contaminació atmosfèrica. En situacions de cop de calor greu es pot desenvolupar una síndrome de dificultat respiratòria aguda (ARDS).
Sistema endocrí i metabòlic
Els pacients amb diabetis presenten un major risc de deshidratació, descompensacions glucèmiques i lesió renal aguda. També poden descompensar-se altres endocrinopaties, com la insuficiència suprarenal o les malalties tiroïdals.
Sistema digestiu i hepàtic
La calor extrema pot provocar nàusees, vòmits i diarrea, afavorint la deshidratació. A més, l’augment de la incidència de gastroenteritis infeccioses durant els mesos més càlids contribueix a agreujar les alteracions hidroelectrolítiques. En situacions d’hipertèrmia greu també es pot produir lesió hepàtica secundària a la hipoperfusió i al dany cel·lular.
Pell
La pell, principal òrgan efector de la termoregulació, és especialment susceptible als efectes de la calor. Les temperatures elevades poden provocar miliària, deshidratació cutània i alteracions de la funció barrera, afavorint l’aparició o l’agreujament d’infeccions cutànies i d’algunes dermatosis inflamatòries.
Interacció entre la calor extrema i la farmacoteràpia
La calor extrema pot modificar la seguretat i l’eficàcia dels tractaments farmacològics, incrementant el risc de reaccions adverses i de descompensació clínica. D’una banda, alguns medicaments interfereixen amb els mecanismes fisiològics d’adaptació a la calor, dificultant la termoregulació o potenciant els efectes de la deshidratació i de la hipovolèmia. De l’altra, els canvis fisiològics induïts per la calor, especialment la disminució de la perfusió renal, poden modificar la farmacocinètica d’alguns fàrmacs i afavorir-ne l’acumulació o la toxicitat. Per això, diversos grups farmacològics mereixen una atenció especial durant les onades de calor:
- Diürètics: poden afavorir la deshidratació, la hipovolèmia i les alteracions electrolítiques, incrementant el risc d’hipotensió i de lesió renal aguda.
- Inhibidors del sistema renina-angiotensina-aldosterona (IECA; ARA-II i inhibidors directes de la renina): poden comprometre l’autoregulació de la filtració glomerular en situacions d’hipoperfusió renal. Aquest risc pot augmentar quan s’associen a antiinflamatoris no esteroïdals (AINE), que disminueixen la síntesi de prostaglandines renals, o a diürètics, configurant la denominada triple whammy.
- Betabloquejants i altres antihipertensius: poden limitar la resposta cardiovascular adaptativa a la calor en reduir la freqüència cardíaca i el cabal cardíac i augmentar el risc d’hipotensió ortostàtica i síncope.
- Medicaments amb activitat anticolinèrgica (com alguns antihistamínics, antidepressius tricíclics, antipsicòtics o fàrmacs utilitzats per al tractament de la bufeta hiperactiva): disminueixen la sudoració i dificulten la dissipació de calor, fet que augmenta el risc d’hipertèrmia.
- Psicofàrmacs: alguns antipsicòtics i antidepressius poden alterar la regulació central de la temperatura corporal, mentre que el liti requereix una vigilància especial perquè la deshidratació pot incrementar-ne les concentracions plasmàtiques i precipitar una intoxicació.
- Inhibidors del cotransportador sodi-glucosa tipus 2 (iSGLT2): poden augmentar el risc de deshidratació i hipotensió pel seu efecte diürètic osmòtic.
La presència d’aquests tractaments no justifica, per si sola, la seva interrupció durant els episodis de calor extrema. Qualsevol ajust de la medicació s’ha de valorar de manera individualitzada, tenint en compte la situació clínica del pacient, i ha de ser indicat pel metge responsable.
Paper del farmacèutic
El farmacèutic comunitari ocupa una posició estratègica per identificar els pacients més vulnerables, revisar els tractaments susceptibles d’incrementar el risc de complicacions, promoure mesures preventives i derivar al metge quan sigui necessari. Aquest abordatge multidisciplinari resulta fonamental per minimitzar l’impacte de les onades de calor sobre la salut de la població.
Bibliografia:
- Morrissey EC, Ebi KL, Jay O, et al. Effects of extreme heat on physiology, morbidity, and mortality under climate change. BMJ. 2025;391:bmj-2025-084675. doi:10.1136/bmj-2025-084675.
- Centers for Disease Control and Prevention. Heat and medications: guidance for clinicians [Internet]. Atlanta (GA): CDC; 2025 [cited 2026 Aug 5]. Available from: https://www.cdc.gov/heat-health/hcp/clinical-guidance/index.html
- Centers for Disease Control and Prevention. Heat and medications: quick start guide for clinicians [Internet]. Atlanta (GA): CDC; 2025 [cited 2026 Aug 5]. Available from: https://www.cdc.gov/heat-health/hcp/clinical-guidance/quick-start-guide-for-clinicians.html
- Epstein Y, Yanovich R. Heatstroke. N Engl J Med. 2019;380(25):2449-59. doi:10.1056/NEJMra1810762.
- Kovats RS, Hajat S. Heat stress and public health: a critical review. Annu Rev Public Health. 2008;29:41-55. doi:10.1146/annurev.publhealth.29.020907.090843.
