Dimecres, juny 12, 2024
HomeCiència i salutChagas, la vella malaltia del nou món

Chagas, la vella malaltia del nou món

Els primers anys del segle XX, Carlos Chagas, un jove metge brasiler de l’Institut Nacional de Teràpia Sèrica, que dirigia Oswaldo Cruz, havia estat enviat a la zona de Minas Gerais, al sud-est del Brasil, per estudiar i controlar els estralls que provocava la malària entre els treballadors de les noves vies ferroviàries que s’estaven construint. Li explicaren que hi havia un insecte, que per aquella regió anomenaven barbeiro, que acostumava a picar de nit.  Chagas, coneixedor del paper que podia jugar un insecte xuclador de sang com a vector de malalties, estudià l’insecte i veié que tenia un protozou flagel·lat a l’intestí que identificà inicialment com a Trypanosoma minensis, una espècie que ell mateix havia descobert en moneies poc abans. Després d’inocular el paràsit en simis de laboratori i observar les característiques que aquest tenia en mostres de sang del animals infectats va concloure que es tractava d’una nova espècie que anomenà, en honor del Dr. Oswaldo Cruz, Trypanosoma cruzi. Molt aviat Chagas va identificar el protozou en la sang d’una persona. Va ser una nina d’uns dos anys, anomenada Berenice, amb una malaltia que se manifestava amb febre, edema facial, limfadenopatia, hepatomegàlia i esplenomegàlia. Era l’any 1909 i, amb aquest descobriment, el Dr. Carlos Chagas donà a conèixer a la comunitat mèdica una nova malaltia que, passats uns anys, per òbvies i justes raons, acabà coneixent-se com a malaltia de Chagas. Estudis futurs, com els que dugueren a terme a Argentina durant els anys 20 els doctors Salvador Mazza i Cecilio Romaña ajudaren a entendre l’àmplia distribució de la malaltia per Amèrica del Sud així com afinar i definir millor símptomes típics com, per exemple, el denominat «signe de Romaña»: l’edema palpebral unilateral molt característic de la fase aguda de la malaltia.

Una malaltia antiga però mal coneguda

Són molt escasses, al llarg de la història, les al·lusions a símptomes o persones malaltes que permetin relacionar-les amb casos clars de la malaltia de Chagas. Possiblement això s’explica per la peculiar forma de manifestar-se la malaltia, amb una fase aguda que dura entre un i tres mesos després de la infecció  i que pot ser, en alguns casos, asimptomàtica i que quan cursa amb símptomes aquests es poden confondre amb altres malalties, i una fase crònica que també pot ser asimptomàtica en un 60-70 % de les persones infectades. Entre un 30 i un 35 % dels casos d’infecció crònica desenvolupen cardiopaties; un 10-20 %, alteracions digestives i un 5 % o menys manifesten símptomes neurològics.

Un dels científics que ens ha deixat escrita l’experiència de ser picat per l’insecte que, anys més tard Carlos Chagas descobriria com a transmissor de la nova tripanosomiasi (denominada tripanosomiasi americana per contraposició a la tripanosomiasi africana o malaltia de la son), és Charles Darwin. A la pàgina 330 del diari que va escriure al llarg del transcendental viatge amb el Beagle, durant el seu pas per Argentina, Darwin escriu:

«Dormírem al poble de Luján […]. De nit vaig experimentar un atac (no mereix cap altre nom) de la Benchuca, una espècie de Reduvius, la gran xinxa negra de la Pampa. És molt desagradable sentir insectes blans, sense ales, d’aproximadament una polsada de llarg, arrossegant-se per damunt el teu cos. Abans de picar són bastant prims però després es tornen rodons i farcits de sang, i en aquest estat es poden esclafar fàcilment».

“sabem que la malaltia ja existia entre la població humana d’Amèrica del Sud fa uns 9000 anys”

Era l’any 1835. Avui sabem que tant el nom popular com el científic, amb què Darwin es refereix a l’insecte que el va picar  corresponen a l’espècie Triatoma infestans, una de les principals espècies de xinxes, conegudes popularment als territoris de llengua espanyola amb el nom de «vinchuca», entre altres variants, o «barbeiros» al Brasil. Altres espècies també transmissores de la malaltia pertanyen, a més del gènere Triatoma, als gèneres Rhodnius i Panstrongylus, totes elles de la subfamília dels triatomins dins la família Reduviidae. A dia d’avui no es pot confirmar que Darwin patís la malaltia de Chagas però el seu estat de salut fins que morí l’any 1882, amb fatiga crònica, febres i problemes gastrointestinals ho permet suposar.


Carlos Chagas, a Minas Gerais (Brasil): Chen Chao (M.D.) et al. (2020)

Malgrat esser descoberta i descrita per la medicina occidental en data tan tardana, sabem que la malaltia ja existia entre la població humana d’Amèrica del Sud fa uns 9000 anys. Així ho va demostrar l’estudi d’Arthur C. Aufderheide et al. (2003) en què es varen detectar seqüències de l’ADN del cinetoplast de Trypanosoma cruzi en restes humanes momificades de l’actual nord de Xile i sud del Perú. La mostra positiva més antiga, de fa 9000 anys, corresponia al grup ètnic de la cultura Chinchorro. S’analitzaren 283 cossos momificats corresponents a onze cultures que habitaren aquella zona aproximadament entre els anys 7000 aC i 1500 dC i en un 40,6 % dels casos es detectà la presència del paràsit. Amb una prevalença tant elevada no resulta estrany que algunes manifestacions artístiques, com les ceràmiques de la cultura moche o mochica, que es desenvolupà al nord del Perú entre els segles II i VII dC i que han estudiat Sergio Sabbatini et al. (2021), contenguin representacions de figures humanes molt probablement afectades per la malaltia de Chagas: és el cas, per exemple, d’una persona amb el típic signe de Romaña (veure figura).


Ceràmica moche: Sergio Sabbatini et al. (2021)

Quan arribaren els humans als ecosistemes sud-americans, cosa que podria haver passat aproximadament fa 10000 o 12000 anys, ja existia el denominat cicle selvàtic de T. cruzi en què el protozou parasitava, com ho continua fent ara, una gran quantitat d’espècies de mamífers sense que això impliqui necessàriament cap afectació patològica. Inicialment la transmissió s’hauria produït per les secrecions de les glàndules anals i l’orina dels opòssums, un grup de marsupials americans, i després pels insectes triatomins (Felipe Guhl et al., 2000). Aquests fàcilment s’adaptaren a les condicions que els oferien els habitatges humans i afegiren així la nostra espècie al conjunt d’hostes ja existents. La nova relació, però, va suposar les conseqüències patològiques que encara pateix la població humana exposada al paràsit.

Tractaments millorables

El col·lectiu de persones afectades per la malaltia de Chagas (actualment es considera que n’hi ha entre 6 i 7 milions), la immensa majoria gent pobre d’Amèrica llatina que ha estat en contacte amb les xinxes transmissores degut a les deficients condicions sanitàries dels seus habitatges, no ha estat considerat digne de gaires atencions per part de la indústria farmacèutica. Els pobres no generen bones perspectives de negoci i, per aquest motiu, la malaltia de Chagas és una de les malalties considerades mal ateses o negligides. L’escassa investigació en nous fàrmacs i el desconeixement – i potser inexistència – de tractaments tradicionals eficaços fa que pràcticament només es compti amb dos medicaments que, si bé són eficaços en la fase aguda, no ho són en la fase crònica i, a més, presenten molts d’efectes secundaris. Es tracta del nifurtimox i el benznidazole. El nifurtimox , també emprat contra la tripanosomiasi africana, es comercialitza des de l’any 1965. El benznidazole, que es considera el fàrmac de primera elecció per al tractament de la fase aguda de la malaltia es va començar a utilitzar l’any 1971. Ambdós figuren a la llista de medicaments essencials de l’OMS.


Trypanosoma cruzi (forma flagel·lada en sang)

Tant el benznidazole com el nifurtimox són nitroderivats que actuen com a profàrmacs activats dins el paràsit per la nitroreductasa mitocondrial tipus-I dependent de NADH. Per l’acció d’aquest enzim el grup nitro es redueix a amino i es formen diversos radicals lliures i metabòlits responsables de l’acció farmacològica. De la reducció del benznidazole en resulta la formació de glioxal que s’uneix a la guanosina i impedeix la formació de noves cadenes d’ADN. La reducció del nifurtimox condueix a la formació d’un nitril de cadena insaturada que reacciona amb molts de components cel·lulars provocant efectes tòxics per al paràsit però també, possiblement, per a l’hoste.


Triatoma infestans

Altres estratègies farmacològiques, de les quals molt poques han entrat en fase clínica avançada, passen per aprofitar les particularitats metabòliques del protozou. Una d’aquestes estratègies és la inhibició de la síntesi d’ergosterol, essencial per al protozou, amb diversos antifúngics com, per exemple, l’itraconazole i altres similars. L’al·lopurinol, capaç de bloquejar la síntesi d’ARN, també s’ha provat però els assaigs clínics no conviden a l’optimisme pel que fa, sobretot, a la fase crònica de la malaltia. A partir del coneixement de la bioquímica de T. cruzi hi ha tota una sèrie de dianes farmacològiques amb les quals s’estan plantejant nous tractament encara en fase preclínica. Entre aquests objectius moleculars es poden destacar enzims antioxidants com la superòxid dismutasa de ferro (Fe-SOD) o la trypanothiona reductasa; la cruzipaïna, una cisteïna peptidasa essencial per a la capacitat invasiva del protozou; la trans-sialidasa, un dels enzims estretament relacionats amb la virulència, amb el qual el paràsit incorpora els àcids siàlics de l’hoste a la seva estructura cel·lular; la maquinària bioquímica d’incorporació i transport de bases nitrogenades, que tampoc pot sintetitzar i necessita apropiar-se’n de les de l’hoste; o el sistema ubiquitina-proteosoma que controla  processos tant importants com la divisió cel·lular o la transcripció genètica.


Marrubium vulgare L.

Les plantes també ofereixen un gran potencial terapèutic per a la malaltia de Chagas però, per ara, no hi ha resultats clínics que permetin consolidar cap tractament alternatiu, eficaç i segur. En països de gairebé tota Amèrica del Sud s’han avaluat plantes que pels seus usos tradicionals puguin relacionar-se amb una possible activitat antiprotozoària. Les que han mostrat més activitat contra T. cruzi en proves in vitro són Scoparia dulcis (Bolívia), Acnistus arborescens (Colombia) i Maianthemum paludicola (Costa Rica). Entre totes les plantes estudiades pot cridar l’atenció, des de la nostra perspectiva balear, que Marrubium vulgare, una espècie originària de la zona mediterrània i Àsia central i ben present a les nostres illes, sigui una de les plantes amb activitat anti T. cruzi. Així ho demostren els estudis fets a Mèxic per Z.J. Molina-Gaza et al. (2014). Altres estudis confirmen que, almenys in vitro, els olis essencials i diversos extractes de M. vulgare tenen també una considerable activitat contra Toxoplasma gondii, Tricomonas vaginalis i Plasmodium berghei-berghei.

Després de més de 9000 anys d’existència, la trypanosomiasi americana o malaltia de Chagas continua essent una patologia endèmica a 21 països d’Amèrica llatina on els insectes triatomins actuen com a vectors però els fluxos migratoris han expandit l’agent causal, T. cruzi, a moltes altres parts del món. Sense el vector, la malaltia es pot transmetre de mares a fills o mitjançant transfusions sanguínies o transplantaments d’òrgans. Podem continuar negligint la malaltia però hem de ser conscients que tots formam part ja del col·lectiu de potencials damnificats. 

“Les plantes també ofereixen un gran potencial terapèutic per a la malaltia de Chagas”

Bartomeu Adrover
Director del Laboratori Col·legial

Bibliografia

Arthur C. Aufderheide, Wilmar Salo, Michael Madden, John Streitz, Jane Buikstra, Felipe Guhl, Bernardo Arriaza, Colleen Renier, Lorentz E. Wittmers, Jr., Gino Fornaciari, and Marvin Allison. A 9,000-year record of Chagas’ disease. 2034–2039 PNAS February 17, 2004 vol. 101 no. 7

Chen Chao (M.D.), José L. Leone (M.D.), Carlos A. Vigliano (M.D.). Chagas disease: Historic perspective. BBA – Molecular Basis of Disease 1866 (2020) 165689

Carezza Botto-Mahan and Rodrigo Medel. Was Chagas disease responsible for Darwin’s

illness? The overlooked eco-epidemiological context in Chile. Revista Chilena de Historia Natural (2021) 94:7

Sergio Sabbatani, Sirio Fiorino, Roberto Manfredi. Figurative aspects suggestive of infectious diseases in the ceramic pots of the pre-Columbian Moche culture. Analysis of the ceramics collection in the Larco Museum of Lima, Peru. Le Infezioni in Medicina, n. 4, 633-642, 2021

Paola García-Huertas, Nora Cardona-Castro. Advances in the treatment of Chagas disease: Promising new drugs, plants and targets. Biomedicine & Pharmacotherapy 142 (2021) 112020

RELATED ARTICLES
- Advertisment -
Google search engine

Relacionados