Dimecres, juny 12, 2024
HomeCiència i salutContactes de risc

Contactes de risc

Aquest mes d’abril passat s’han complit 10 anys d’una de les majors intoxicacions relacionades amb els materials en contacte amb l’aigua de consum. Va ser als Estats Units, a la ciutat de Flint, Michigan. L’agent causal: el plom de les canonades; amb l’afegit de diverses morts per un brot de legionel·losi també causat per la mala gestió del sistema de distribució d’aigua. 

Manifestants a Flint

En un moment de penúria econòmica, l’any 2014, les autoritats de Flint, una ciutat poblada bàsicament per població negra i de baix poder adquisitiu, decidiren abastir-se de l’aigua del riu (també anomenat Flint) en comptes de la del llac Huron. Es tractava d’una solució provisional, amb la qual s’aconseguia un estalvi d’uns 5 milions de dòlars, a l’espera de construir un nou i millor sistema de canalització de l’aigua des d’aquest llac. El canvi, però, es va fer sense tenir en compte que les diferències en les característiques de l’aigua subministrada afegides als canvis en el tractament i a l’estat de les canonades podia tenir repercussions desastroses. Per començar, l’aigua del riu era més corrosiva que la del llac o almenys no es va atendre la necessitat d’aplicar substàncies anticorrosives (fosfats, principalment) tal com es feia abans del canvi. Amb l’increment de corrosivitat damunt una xarxa feta majoritàriament de plom i ferro, l’aigua es va començar a carregar del cations d’aquests metalls i la població quedà exposada a la toxicitat, sobretot, del plom. L’increment de cations Fe2+ actuà consumint el clor desinfectant i això provocà la desprotecció de les aigües, que aviat tingueren nivells de contaminació fecal preocupants. Davant la situació, es decidí incrementar la cloració de les aigües, amb la qual cosa augmentaren de forma excessiva els trihalometans; per contrarestar aquest increment indesitjable es va emprar clorur de ferro com a floculant per eliminar matèria orgànica i així minorar la quantitat de trihalometans formats. Com que amb aquesta mesura s’incrementà el nivell de clorurs de l’aigua, l’aigua es feu més corrosiva i, en conseqüència, s’agreujà el problema de la dissolució de plom i ferro. Per acabar de rematar-ho, la corrosió i els nivells elevats de ferro dissolt mobilitzaren cèl·lules de Legionella pneumophila que, probablement, estaven contingudes en el biofilm interior de les velles canonades metàl·liques i provocaren un brot de legionel·losi que se cobrà la vida d’almenys 12 persones. Les elevades concentracions de plom afectaren a tota la població (més de 100.000 persones) però és la població infantil, la més susceptible a la toxicitat neurològica del plom, la que patí els pitjors efectes amb seqüeles com dèficits d’atenció i memòria, dificultats cognitives diverses, hiperactivitat, etc. que encara avui cuegen.

Canonada de plom

Corregir i regular preventivament

Flint encara no ha substituït totes les canonades de plom per altres de més segures i encara no es pot preveure la data en què es canviarà, als EUA, la darrera peça de plom de la xarxa de conducció d’aigua. A Europa la situació no és molt diferent: es tendeix a erradicar la presència del plom en contacte amb l’aigua i de cada vegada és més baix el nivell de plom permès a l’aigua de consum (ara són 10 µg/l i a partir de 2036 seran 5 µg/l) però continua circulant aigua de consum per canonades de plom que persisteixen soterrades i, a vegades, ignorades. 

El plom només és una de les substàncies perilloses amb què l’aigua pot contaminar-se durant el seu transport o emmagatzematge. La necessitat de controlar la qualitat de tots els materials que entren en contacte amb l’aigua queda indicada a la directiva 2020/2184/EU transposada a la legislació espanyola en el reial decret 3/2023. En compliment d’aquesta legislació marc, a principis d’enguany la Comissió Europea ha fet públiques les disposicions a través de les quals s’estableixen – i ho citarem textualment tal com ho designa text legal – les “llistes de substàncies de partida, composicions i components autoritzats per a la seva utilització en la fabricació de materials o productes que entren en contacte amb les aigües destinades al consum humà”. Així mateix, també s’estableixen els mètodes d’assaig i acceptació de les substàncies incloses en les llistes.

El conjunt de materials regulats per la legislació europea segons les disposicions citades queda dividit en les següents categories: 1) orgànics, 2) metàl·lics, 3) ciment i derivats, 4) esmalts, ceràmics i altres materials inorgànics. Només de substàncies orgàniques, la llista actual (que pot anar ampliant-se) en conté 1643 entre les quals s’hi troben, per exemple, el clorur de vinil (present a estructures de PVC), etilè (monòmer de les gomes de polietilè) o diversos ftalats, emprats com a additius plastificants.

Els materials orgànics polimèrics sintètics es varen consolidar durant el segle XX com a l’opció més econòmica, segura i pràctica per a canalitzar l’aigua. No obstant, a part dels propis polímers i monòmers emprats com a matèria prima, la utilització d’una gran quantitat d’additius i coadjuvants tecnològics en la seva fabricació fa que sigui imprescindible un control rigorós de les possibles substàncies contaminants que poden passar a l’aigua. Del clorur de vinil, per exemple, el monòmer que es pot desprendre de les canonades de PVC, es coneix des dels anys 70 la seva carcinogenicitat. L’epiclorhidrina, ingredient de les resines epoxi, emprades en materials impermeabilitzants i com a protectors enfront de la corrosió, està declarada també com a potencial cancerigen. El bisfenol A, combinat amb l’epiclorhidrina per formar resines epoxi i també com a ingredient dels plàstics de policarbonat (extensament usats en recipients i superfícies en contracte amb aigua de beguda) és un potent disruptor endocrí amb activitat estrogènica. L’acrilamida i els seus polímers, ingredients de fórmules d’agents de floculació i també de materials d’aïllament en depòsits i conduccions d’aigua està catalogada com a potencial cancerigen en humans. Els ftalats, agents plastificants presents en molts de materials en contacte amb aigua (envasos, canonades, etc) són reconeguts disruptors endocrins. El terftalat, variant molecular menys tòxica que els ftalats, forma part dels plàstics PET (polietilè terftalat) i tot i la menor perillositat, la seva dispersió massiva a través de les partícules de microplàstics comença a merèixer atenció i estudi. 

Tots els exemples comentats ho són de substàncies que, o bé se n’ha d’evitar i prohibir el seu ús quan la toxicitat és manifesta i coneguda o bé, si les necessitats tècniques i els imperatius econòmics les fan inevitables, com a mínim s’han de controlar i regular des del moment de la fabricació dels materials dels quals formen part fins a la seva potencial incorporació a l’aigua que consumim. Un estudi realitzat a Dinamarca (Tomas Diera et al., 2022) amb l’aigua de consum canalitzada en canonades de polietilè (PE) pot resultar il·lustratiu de la varietat de contaminants possibles: es detectaren fins a 51 composts provinents del material polimèric principal o bé de les peces de cautxú complementàries (juntes, afegits, etc.).

En vista de la realitat que l’experiència i els estudis posen de manifest, tenir llistes de substàncies de les quals els fabricants hauran de demostrar que s’utilitzen en condicions que no impliquin un risc per a la salut, tal com pretén la legislació recentment aprovada, és un avanç important, sobretot si consideram que la composició i els procediments de fabricació dels materials continua essent un secret comercial. I cal pensar que la normativa aspira a tenir sota control la totalitat dels materials que puguin entrar en contacte amb l’aigua de consum, tant orgànics com inorgànics, inclosa tota la variada gama de metalls i composts ceràmics i derivats de ciment.

Una altra característica dels materials en contacte amb l’aigua que pot tenir una gran transcendència sanitària és la susceptibilitat a la formació de biofilm microbià que, a la vegada, es relaciona amb la corrosió derivada de l’activitat bioquímica microbiana. Per aquest motiu, les disposicions de la Comissió Europea encaminades a prevenir efectes indesitjables en la salut humana dels biofilms, pensant especialment en patògens que s’hi refugien com Pseudomonas aeruginosa i Legionella pneumophila, també estableix procediments per a demostrar que en cada un dels materials el risc de creixement microbiològic amb formació de biofilm està dins uns límits admissibles.

«Una altra característica dels materials en contacte amb l’aigua que pot tenir una gran transcendència sanitària és la susceptibilitat a la formació de biofilm microbià»

Des que els humans ens agrupàrem en centres urbans ha existit la necessitat de canalitzar i emmagatzemar l’aigua de consum. Ho feren ja les antigues cultures de l’edat de bronze fa més de 4000 anys i ho continuam fent ara. Així, ens hem exposat durant tota la història als efectes dels materials que hem seleccionat o fabricat per contenir i conduir aigua. Ara, començam a entendre els riscos i la forma de prevenir-los. El procés ha estat lent i llarg; tant com el temps que separa les canonades de plom que contaminaren les aigües de l’Imperi Romà de les que intoxicaren els habitants de Flint.

Bartomeu Adrover
Director del Laboratori Col·legial

Bibliografia

Priyanka Runwal. 10 years on, Flint still faces consequencesfrom the water crisis. Water. May 6, 2024 | A version of this story appeared in Volume 102, Issue 14

Daniela Simina Stefan, Magdalena Bosomoiu and Georgeta Teodorescu. The Behavior of Polymeric Pipes in DrinkingWater Distribution System—Comparison with Other Pipe Materials. Polymers 2023, 15, 3872. https://doi.org/10.3390/polym15193872

James WP Campbell. The Development of Water Pipes: a Brief Introduction from Ancient Times until the Industrial Revolution. Conference: The Eighth Annual Conference of the Construction History Society. Queens’ College, Cambridge, United Kingdom. 2021

DECISIÓN DE EJECUCIÓN (UE) 2024/367 DE LA COMISIÓN. de 23 de enero de 2024 por la que se establecen disposiciones de aplicación de la Directiva (UE) 2020/2184 del Parlamento Europeo y del Consejo mediante el establecimiento de listas positivas europeas de sustancias de partida, composiciones y componentes autorizados para su utilización en la fabricación de materiales o productos que entran en contacto con las aguas destinadas al consumo humano.

DECISIÓN DE EJECUCIÓN (UE) 2024/368 DE LA COMISIÓN de 23 de enero de 2024 por la que se establecen disposiciones de aplicación de la Directiva (UE) 2020/2184 del Parlamento Europeo y del Consejo en lo que respecta a los procedimientos y métodos de ensayo y a la aceptación de los materiales finales utilizados en productos que entran en contacto con aguas destinadas al consumo humano

RELATED ARTICLES
- Advertisment -
Google search engine

Relacionados