Femeniasia balearica
Les històries són sempre interpretacions de la realitat, com tot allò que genera la capacitat cognitiva del ser humà. De la informació disponible, de la imaginació i de biaixos marcats per la vanitat, la necessitat, l’admiració o la indiferència, la ment humana elabora relats que poden ajustar-se de forma coherent a la realitat objectiva (és a dir, constatable experimentalment) o bé ressaltar-ne o ometre’n determinats aspectes. Quan es tracta d’assignar protagonismes a fets de la història en general i de la història de la ciència en particular, aquestes tendències humanes solen, també, fer-se presents.
De la història que ara tractarem en podríem situar l’origen a les acaballes del Miocè, fa entre 6 i 5 milions d’anys, a l’extrem occidental de la mar precursora del que és avui la Mar Mediterrània. Durant aquest període, denominat Messinià, es produí una dessecació gairebé total de la mar com a conseqüència del tancament del que avui coneixem com a estret de Gibraltar. Pel gran impacte que representà aquesta dràstica transformació de l’entorn geològic i ecològic es designa aquest moment com la Crisi de Salinitat del Messinià. Animals i plantes que avui habiten moltes illes mediterrànies provenen filogenèticament d’exemplars que, després de tornar-se separar les illes del continent (quan la mar va tornar a ocupar els espais que s’havien dessecat), evolucionaren aïllats dels seus parents continentals. Això explica l’abundància d’espècies endèmiques, és a dir, particulars i exclusives de determinades illes o àrees geogràfiques, en tota la conca mediterrània.
A les Illes Balears, aproximadament un 10 % de totes les espècies vegetals són endèmiques i a Sardenya, per posar un altre exemple, ho són prop d’un 14 %. Les espècies endèmiques que iniciaren el seu procés de diferenciació evolutiva abans del Pliocè (període posterior al Miocè i que va des de fa 5,3 milions d’anys fins fa 2,6 milions d’anys) es denominen, per l’antiguitat de la seva branca filogenètica, paleoendemismes. Pels estudis genètics fets (Barres et al. 2013) entre espècies del grup botànic al qual pertany la planta protagonista de la nostra història (tribu cardueae), es considera que aquesta es va separar, després de la Crisi de Salinitat del Messinià, d’un tronc comú que, a la península Ibèrica evolucionà fins al gènere actual Phonus, inexistent a les nostres illes.
Fou l’any 1869 quan el naturalista menorquí Joan Joaquim Rodríguez Femenias descriví per primera vegada la planta que ens ocupa, trobada exclusivament en una petita franja de la costa nord menorquina. D’acord amb la seva inequívoca condició d’endemisme menorquí hauria pogut rebre un nom al·lusiu a aquesta exclusivitat illenca però el nom posat fou Centaurea balearica. Anys després, determinada la seva categoria taxonòmica de gènere diferenciat i únic, i per fer honor al seu descobridor, rebé el nom de Femeniasia balearica. És, per tant, no només una espècie paleoendèmica de les nostres illes; és un gènere (Femeniasia) endèmic que compta només amb una sola espècie, és a dir, és un gènere monotípic. Altres gèneres monotípics i també endèmics d’una àrea mediterrània concreta són, per exemple, l’umbel·lífera Spirocetarium bicknellii, endèmica de Mallorca, o Naufraga balearica, una altra umbel·lífera que, malgrat el nom també es troba, a més de Mallorca, a Còrsega.
Femeniasia balearica havia estat considerada fins ara un endemisme menorquí del qual només se’n coneixien tres reduïdes poblacions situades a les localitats de Binimel·la, Tirant i Montgofre, totes elles concentrades en una petita àrea de la costa nord menorquina. En aquest hàbitat adopta sovint la forma de coixí espinós (denominat popularment socarrell o socarrell bord) tal com ho fan altres plantes adaptades a les dures condicions d’una costa rocosa, àrida i empesa per les ventades. Figura a la llista elaborada per la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa i dels Recursos Naturals) de les 50 plantes mediterrànies amb més perill d’extinció. L’acompanyen en aquesta llista 7 endemismes més de les nostres illes: Apium bermejoi, Arenaria bolosii, Brimeura duvigneaudii, Euphorbia margalidiana, Ligusticum huteri, Lysimachia minoricensis i Naufraga balearica.
Fins l’horabaixa de dia 18 de gener de 2015 no consta, almenys de forma fefaent i ben documentada, que ningú hagués vist aquesta planta, en estat de creixement natural, fora del redol menorquí esmentat. Aquell dia però, dos excursionistes tocats de curiositat botànica retornaven al Pla de Cúber baixant del Puig de sa Rateta. Un d’ells es fixà en una planta espinosa de port arbustiu de la qual n’hi havia exemplars esparsos pel coster de baixada. En no ser capaços d’identificar la planta, els dos encuriosits caminants optaren per fer-li arribar unes quantes fotografies a la conservadora del Jardí Botànic de Sóller (JBS), Magdalena Vicens Fornés. La reacció d’aquesta en veure les imatges va quedar entre l’astorament i la incredulitat. Allò era (a Mallorca !) Femeniasia balearica (vegeu la ressenya que en fa el mateix JBS: https://mucbo.org/femeniasia-balearica/). Tractant-se d’una espècie protegida, es comunicà immediatament la troballa al servei corresponent del Govern Balear i, a partir d’aquí, s’iniciaren treballs per delimitar la zona de distribució de la planta i recol·lectar-ne parts d’interès per a posteriors estudis d’identificació rigorosa i, molt especialment, per escatir la relació genètica, i per tant taxonòmica, amb els exemplars que fins aquell moment es coneixien. La primera suposició raonable fou que els exemplars descoberts al Pla de Cúber provindrien dels que es troben sembrats al JBS que són, a la vegada, procedents d’una de les tres poblacions menorquines (de fet, des de feia anys es donava per suposat que hi podia haver algunes poblacions aïllades a Mallorca que haurien sortit del JBS, ja sigui de forma natural i espontània o bé per l’acció humana). Aviat es posà en marxa un estudi genètic per comparar els genomes de les poblacions naturals de Menorca, dels exemplars cultivats al JBS i dels exemplars descoberts al Pla de Cúber. També s’inclogueren a l’estudi exemplars del gènere Phonus (P. arborescens), el parent peninsular més pròxim genèticament de Femeniasia balearica. Les conclusions d’aquest estudi s’han publicat aquest passat més de juliol (A. Villanueva Raisman et al., 2025) i indiquen que els exemplars de Mallorca tenen unes característiques genètiques i morfològiques (densitat de certs pèls glandulosos i longitud del papus) clarament diferenciades de les poblacions de Menorca i, per tant, també dels exemplars del JBS. La relació filogenètica amb el gènere germà Phonus, segons el treball esmentat, és la mateixa que la que hi tenen les poblacions de Menorca i, en conseqüència pot considerar-se que la població mallorquina ha evolucionat paral·lelament a les poblacions menorquines des d’un ancestre comú del qual també haurien evolucionat les espècies actuals del gènere Phonus. La Femeniasia balearica mallorquina també és, per tant, a la vista dels nous coneixements, un paleoendemisme. D’aquí, proposen els autors la diferenciació taxonòmica entre una subespècies menorquina, F. balearica subsp. balearica, i una subespècie mallorquina, F. balearica subsp. majoricensis.
L’article esmentat està signat per investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universidad Autónoma de Madrid, la Universidad Complutense de Madrid, el Missouri Botanical Garden i el Real Jardín Botánico. Autors, tots ells, que realitzaren una lloable tasca científica que ha conduït a capgirar la comprensió que teníem de l’origen i distribució d’una de les nostres plantes endèmiques en situació més vulnerable i en risc d’extinció. El relat, però, que es fa arribar a la comunitat científica (i finalment a l’opinió pública) a partir d’aquest article no explica de forma fidedigna com es va trobar realment la planta al Pla de Cúber (ho atribueix equivocadament a uns suposats agents del servei de protecció de la flora del Govern Balear) ni fa justícia, sobretot, a la persona, Magdalena Vicens Fornés, que se n’adonà de la importància de la troballa i que feu veure als responsables de l’administració la necessitat d’iniciar el treball investigador que culminà amb les conclusions de l’article publicat. Una prova més que a les històries contades, les úniques que coneixem, no sempre hi apareixen tots els protagonistes ni s’assignen mèrits de la forma més encertada. Mai és tard per corregir errors i oblits.
Imatges
MUCBO: https://mucbo.org/exposicions-jardi/
Bibliografia
Andrea Villanueva Raisman, Rut Sánchez de Dios, Felipe Domínguez Lozano, Irene Villa-Machío, Beatriz Pías, Llorenç Sáez, Mario Fernández-Mazuecos, Mario Mairal. Population genomics and taxonomy solve a conservation conundrum in the Balearic paleoendemic Femeniasia balearica. Perspectives in Plant Ecology, Evolution and Systematics 68 (2025) 125888.
