Plantes anticonceptives i abortives a mallorca: un cop d’ull a la història

Segons dades de l’OMS, gairebé la meitats dels embarassos que es produeixen en un any en el món no són intencionats i d’aquests un 60 % acaben en avortament. Desgraciadament, les circumstàncies en què moltes dones es veuen forçades a sotmetre el seu cos i la seva sexualitat al poder abusiu masculí continuen existint i expliquen, en gran part, aquestes xifres. La prostitució existeix i situacions d’esclavatge i explotació sexual de nines i dones forma part d’un fosc present que no és més que la continuació d’un passat tristament cruel i penós. Maria Sibylla Merian (1647-1717), un rar cas de dona cultivada i empoderada en plena revolució científica, explica en el seu llibre Metamorphosis Insectorum Surinamensis, de 1705, com en la seva estada a Surinam (colònia Holandesa al nord-est de d’Amèrica del Sud) les dones natives i les esclaves d’origen africà fan ús de la droga abortiva flos pavonis (Caesalpinia pulcherrima) com a acte de rebel·lia contra el mal tracte dels patrons, interessats en la màxima procreació de la mà d’obra esclava, i per evitar que els seus fills patissin l’esclavatge. En altres casos, el recurs a l’anticoncepció o a l’avortament ha format part de conductes de planificació familiar culturalment acceptades, com les que descriu Alexander von Humboldt (1769-1859) referents a les dones de certes poblacions de l’Amazònia que triaven el moment millor per procrear consumint begudes abortives o anticonceptives.

Totes les cultures del món han aplicat i transmès coneixements relacionats amb el control de la fertilitat i Europa no n’és, per tant, cap excepció. No obstant, quan arribaven al vell continent notícies de l’altre cap del món sobre plantes abortives, com les de Maria Sibylla Merian o d’Alexander von Humboldt, Europa ja havia empès fins a la marginació i la clandestinitat els coneixements que sobre el control de la fertilitat s’havien transmès a través, principalment, de dones. Excloses aquestes de l’accés als estudis oficials de medicina, la reproducció i tot el que s’hi relacionava estava gestionat i controlat per ments masculines que, en general, ignoraven deliberadament o menystenien tot coneixement que pogués fer ombra a la nova ciència masculinitzada. La influència de la doctrina eclesiàstica contra l’anticoncepció i l’avortament unit a la idea de fertilitat com a puntal del progrés dels estats influïren també en el rebuig d’uns coneixements que, malgrat tot, continuaren aplicant-se entre la població de forma més o menys extraoficial o oculta. Durant els segles XVIII i XIX a Europa, i possiblement també a les Illes Balears, es feia ús de plantes anticonceptives i abortives com, per exemple, els fruits de savina, Juniperus phoenicea o Juniperus sabina (segons la historiadora Londa Schiebinger aquest era l’abortiu més emprat a Europa) però la ciència oficial ja no es va interessar gaire, per exemple, per les propietats abortives de Caesalpinia pulcherrima o per les plantes que servien d’ingredients en les begudes antifertilitat de les tribus amazòniques. 

“Totes les cultures del món han aplicat i transmès coneixements relacionats amb el control de la fertilitat i Europa no n’és, per tant, cap excepció”

Registres històrics d’un tema tabú

Construir un relat històric,  basat en fets coneguts i registrats, no és tasca fàcil quan el tema objecte d’estudi té a veure amb pràctiques considerades clandestines o mal vistes; i l’ús de plantes per al control de la fertilitat ha estat sens dubte un d’aquests temes tabú.

Una de les valuoses fonts d’informació que ens permeten aproximar-nos a la qüestió és el llibre de Maria J. Sampietro Plantes medicinals, destil·ladors i llibres a les apotecaries de Mallorca (1348-1550). En aquesta publicació hi trobam els inventaris de 5 apotecaries de Mallorca on hi consten les drogues vegetals animals i minerals que manejaven els apotecaris d’aquells segles així com també la bibliografia medico-farmacèutica de l’època. Són els darrers segles de vigència del galenisme, la forma d’entendre la malaltia i la teràpia basada en les doctrines de Galè (c.129 dC-c. 210 dC), que a la vegada, recollia les aportacions de Dioscòrides (c. 25 dC-c.90 dC) i de tot els corpus hipocràtic, conjunt d’escrits atribuïts a Hipòcrates (460 aC-370 aC) i/o als seus deixebles. Als inventaris de drogues estudiats per M. J. Sampietro hi trobam representades fins a 281 plantes, 32 animals i 50 minerals. Entre les obres escrites que posseïen les apotecaries d’aquell temps s’hi troben les més famoses i valorades, sorgides de l’escola de Salern (l’esplendor de la qual va tenir lloc durant el segle XII): el Liber de Simplici Medicina o Circa Instans, de Mateus Platearius i els receptaris posteriors de Mesué, d’Arnau de Vilanova i l’antidotarium Nicolai sorgits ja al segle XIII a l’entorn de l’escola de Montpellier. Posteriorment s’incorporen les farmacopees de Florència (Nuovo Receptario, 1498) i de Barcelona (Concordia Apothecariorum, 1511) que, tot i contenir alguna aportació nova, continuen essent un fidel exponent del pensament i dels coneixements mèdics galènics passats pel sedàs i les contribucions de la cultura islàmica medieval.  Amb  tot, es pot afirmar que les apotecaries mallorquines estaven plenament al dia, dins el context europeu, en la disponibilitat de la matèria mèdica coneguda, molta d’ella importada, i referències bibliogràfiques amb les quals basar el seu treball. 

Entre les plantes que trobam als inventaris comentats n’hi ha que apareixen citades com a abortives o anticonceptives als escrits de Dioscòrides o posteriors, com els de Sorà d’Efes (98 dC-? segle II), considerat el primer ginecòleg de l’antiguitat greco-romana. Que se’n fes aquest ús entre la població de Mallorca d’aquells segles baixmedievals no ho podem afirmar, senzillament perquè són plantes a les quals també se’ls atribuïen moltes altres propietats potencialment terapèutiques. Així, entre les considerades anticonceptives per Dioscòrides hi havia l’heura (Hedera hèlix), les flors de col (Brassica spp), el pebre (Piper spp), l’aloc (Vitex agnus-castus), el salze (Sàlix alba); i entre les considerades abortives hi apareixen, per exemple, el llobí (Lupinus spp), el pebre (Piper spp), la mirra (goma resina de Commiphora myrrha), aristolòquia (Aristolochia pistolochia), donzell (Artemisia absynthium) o la ruda (Ruta spp). Algunes d’aquestes plantes formen part de la flora natural de Mallorca i, per tant, estaven disponibles, al marge de la medicina oficial, per fer-ne un ús basat en la cultura popular. Altres, com la mirra o el pebre havien d’arribar de terres llunyanes d’orient i possiblement era més difícil tenir-hi accés al marge dels circuits medico-farmacèutics. 

El cas de la canyaferla cirenaica desapareguda

A totes les Illes Balears i Pitiüses hi creix una umbel·lífera coneguda amb els noms populars de canyaferla, canyafèl·lera o fèl·lera (i possiblement qualcun altre). Es tracta de Ferula communis, una planta de la qual la cultura popular de les nostres Illes no sembla atribuir-li gaire rellevància medicinal. Francesc Bonafè, a la seva Flora de Mallorca, recull simplement la següent observació: la bullidura dels fruits és un laxant suau. Dioscòrides però, dos mil anys abans va relacionar, comparant-les com a similars, aquesta planta amb una altra, de la mateixa família botànica i, possiblement del mateix gènere, que va arribar a ser tant preuada i cercada que va acabar desapareixent: es tracta de la planta coneguda com a silphium i que va fer famosa la ciutat de Cirene, del nord d’Àfrica (actual Líbia) on hi creixia de forma endèmica. Sabem, pels escrits del filòsof i botànic Teofrast (371 aC-287 aC) que s’emprava principalment la goma resina que s’obtenia de tota la planta però especialment de les arrels. Aquest material, també molt valorat en cuina, era considerat una autèntica panacea amb tota classe d’atribucions terapèutiques i també com a anticonceptiu, abortiu i fins i tot afrodisíac.  Cirene es va enriquir amb la seva planta silphium exportant-la a tot el món i va adquirir gran fama i renom. Les monedes de plata encunyades amb la imatge de la planta han quedat com a testimoni fefaent de la importància que va tenir aquesta canyaferla cirenaica. La impossibilitat de cultivar-la i la sobreexplotació a què fou sotmesa va dur a la seva extinció probablement ja en el segle I dC. 

Ferula communis, la nostra canyaferla, no apareix als inventaris de matèria mèdica de les apotecaries mallorquines dels segles XIV-XVI però sí que hi trobam espècies que, algunes d’elles ja en temps de silphium es consideraven d’iguals o similars propietats i sovint eren emprades com a substitutius. Així, sabem que hi havia a les nostres apotecaries: gàlban, la goma resina de Ferula galbaniflua (o F. gummifera); goma pudent, extreta de Ferula assafoetida; Ferula persica i opopanax (possiblement Opopanax chironium). Aquesta darrera forma part, juntament amb llavors de ruda, d’una de les receptes anticonceptives orals de Sorà d’Efes en un moment en què, possiblement ja era difícil preparar el “suc cirenaic” a base de l’extinta silphium. Igualment, Ferula assafoetida era considerada a l’antiguitat com a una alternativa, de menor qualitat, de silphium. Probablement el gàlban, obtingut de Ferula galbaniflua, s’emprava principalment per les seves propietats aromatitzants, expectorants i balsàmiques encara que Sorà d’Efes l’inclou a la llista de substàncies aplicables dins la vagina com a anticonceptiu.

Plantes antigues vistes amb ulls d’avui

Moltes de les plantes comentades tenen una llarga tradició  d’usos diversos en diferents cultures del món. La goma resina de Ferula assafoetida, per exemple, és reconeguda com a abortiva en la tradició aiurvèdica o en la medicina tradicional persa, entre d’altres. Avui existeixen estudis que avalen les propietats antifúngiques, antivirals, antiespasmòdiques, antidiabètiques, antitumorals, mol·lusquicides i antihipertensives d’aquesta planta i la seva goma. En relació als efectes sobre la fertilitat les atribucions són molt variades i amb insuficient base científica per treure’n conclusions clares: per una part aquesta planta es considera, dins certes cultures (Iran, Afganistan, Nepal, països àrabs) estimulant de la fertilitat masculina i afrodisíaca i, a la vegada, abortiva. Tot un conjunt de possibles propietats que, afegides als usos culinaris que també té, certament evoquen les suposades excel·lències de la canyaferla de Cirene.  Alguns estudis confirmen un efecte positiu sobre l’espermatogènesi (Bagheri SM, et al., 2015) i podria ser que un efecte antiestrogènic i inhibidor de la respiració en cèl·lules uterines explicàs l’efecte abortiu (Iranshahy M, et al., 2011). Partint del coneixement de l’ús tradicional per al tractament d’amenorrees i dismenorres, altres treballs (Najmeh Dehparvar et al., 2023) han avaluat l’efectivitat de la goma resina de F. assafoetida en el tractament de la síndrome de l’ovari poliquístic amb resultats prometedors. 

Pel que fa al terme opopanax cal tenir en compte que podria referir-se a diferents substàncies (goma resina de Commiphora erytraea o de diverses espècies del gènere Ferula), tot i que al llibre de M. J. Sampietro si li assigna l’espècie Opopanax chironium. Seguint aquesta assignació i centrant-nos en les espècies del gènere Opopanax (Opopanax spp), les cites d’usos tradicionals que concordin amb les propietats anticonceptives atribuïdes per Sorà són inexistents o escasses i contradictòries: únicament apareix a la bibliografia consultada (Alev Önder et al., 2019) la referència a l’ús tradicional a certes regions de Turquia com a estimulant de la fertilitat femenina sense que es conegui cap estudi científic que avali aquest ús popular. Sí que hi ha assaigs farmacològics que certifiquen propietats anticanceroses, antimicrobianes, antimalàriques, antioxidants i protectores neuronals. No és gens descartable que l’estudi més detallat de la complexa química d’aquestes plantes permeti entendre millor certes atribucions del passat que, ara per ara, són difícils de justificar científicament. 

“A Mallorca, com a la resta de les nostres illes, el recurs a l’anticoncepció o a l’avortament segurament va moure’s durant molts de segles al marge de la medicina oficial”

A Mallorca, com a la resta de les nostres illes, el recurs a l’anticoncepció o a l’avortament segurament va moure’s durant molts de segles al marge de la medicina oficial, regentada per homes metges i apotecaris, encara que aquests disposassin de drogues vegetals (i algunes de minerals) acreditades, segons els coneixements de l’època, per a aquests fins. Aquesta hipòtesi, que aplicam al període baixmedieval en què ens hem entretingut en aquest article, possiblement es pot fer extensiva a altres períodes de la nostra història. Com es transmeteren els coneixements, quines foren les plantes concretes (o drogues d’altra naturalesa) que s’empraren i quines dones, segons estatus i classe social (esclaves, prostitutes, riques, pobres,…) en feren ús, és una història que queda pendent d’estudiar en profunditat i contar.