Una planta mediterrània

Hi ha plantes que, en estudiar la seva riquesa química, ens recorden que la fitoquímica, i les seves interaccions amb l’entorn biològic, és tan diversa i complexa que és difícil pensar que pugui existir cap planta sense propietats farmacològiques. La ruda n’és un exemple. Originària  de la zona mediterrània del continent euroasiàtic ha estat coneguda i emprada amb finalitats terapèutiques des dels temps de l’antic Egipte fins al dia d’avui i són poques les propietats curatives o tòxiques que en un moment o altre de la història no s’hagin atribuït a aquesta planta. Convé precisar que la taxonomia actual, hereva de la nomenclatura linneana instaurada a partir del 1760,  diferencia entre diverses espècies de ruda (Ruta spp) i que es fa difícil o impossible precisar quina de les espècies actuals hi ha darrera els noms que hem trobat en els papirs egipcis i registres escrits posteriors. Actualment les principals espècies que reben el nom de ruda o noms populars similars, gairebé sempre basats en la mateixa arrel (ruda en castellà, rue, en anglès i francès, raute en alemany, ruta en polac o rus…) són: Ruta graveolens, Ruta chalepensis, Ruta montana, Ruta angustifolia (o Ruta chalepensis L. subsp. angustifolia) i alguna espècie pròpia de redols molt concrets com, per exemple, Ruta corsica, endèmica de Còrsega i Sardenya i Ruta microcarpa, endèmica de l’Illa de la Gomera, a les Illes Canàries.

Òbviament hi pot haver certes diferències de composició química entre diferents espècies i diferents quimiotips dins una mateixa espècie però, en general i a falta d’estudis que demostrin el contrari, totes les espècies de ruda responen a un perfil químic molt semblant.  Val a dir, per completar aquesta visió fitonímica, que, com sempre, els noms populars entren en terrenys confusos i podem trobar altres plantes totalment diferents que incorporen el nom de ruda: ruda borda (Peganum armala), ruda de paret o de rata (Asplenium ruta-muraria), ruda de ca (Scrofularia canina), ruda cabrissa o cabruna (Psoralea bituminosa), ruda de prat (Thalictrum flavum) o Ruda llinosa (Haplophyllum linifolium).

La rutina, com a exemple

Un dels principis actius de la ruda (Ruta spp, és a dir, de qualsevol de les espècies de ruda) i que rep el nom a partir d’aquesta planta (o de la família rutaceae), és la rutina. Es tracta d’un glicòsid del flavonol quercetina, amb la part glucídica formada pel disacàrid rutinosa. També es denomina rutòsid, quercetina-3-rutòsid o sophorina. 

Fou identificat per primera vegada l’any 1936 en la pell de llimona, fruit de Citrus x limon, també de la família de les rutàcies, pel bioquímic hongarès Albert Szent-Györgyi (que pocs anys abans havia descobert la vitamina C). Fou la primera substància denominada vitamina P (tot i no ser estrictament una vitamina) per les seves propietats antiinflamatòries, antioxidants i protectores dels capil·lars sanguinis. Avui en dia aquesta denominació, ja obsoleta, s’assigna a tot un conjunt de flavonoides que comparteixen aquestes propietats amb la rutina. Aviat es va veure que la rutina està present en multitud de plantes, a part de la ruda i altres membres de la família de les rutàcies on és certament abundant. 

Les variades activitats farmacològiques de la rutina, relacionades amb l’activitat antiinflamatòria, apoptòtica, antioxidant, antiangiogènica, reguladora del creixement de l’endoteli vascular, entre d’altres, la fan atractiva com a potencial fàrmac anticancerós i, per tant, els preparats obtinguts de ruda també. El fet que entre els molts usos tradicionals de diverses espècies de ruda també s’inclogui el tractament de certs càncers, justifica la realització d’estudis com els de I. Camerino et al., (2024) en què provaren, per una part, l’efecte d’un extracte aquós de Ruta graveolens sobre cèl·lules de glioblastoma, un dels càncers de cervell més agressius i mals de tractar, i per l’altra, l’efecte de la rutina. Els resultats presentats en aquest treball indiquen una notable efectivitat de l’extracte aquós de R. graveolens en la reducció de la capacitat de migració i metàstasi de les cèl·lules de glioblastoma mentre que la rutina tota sola, tot i estar present a l’extracte, era inefectiva. L’extracte de R. graveolens, per tant, aporta un potencial terapèutic degut a substàncies diferents de la rutina, un dels seus principis actius més destacats.

Varietat química, varietat farmacològica

A part de substàncies polifenòliques com la rutina i moltes més, les diverses espècies de ruda contenen alcaloides, principalment derivats de quinolina, a més d’olis essencials rics, sobretot, en cetones alifàtiques i furocumarines. 

Entre els molts d’alcaloides es poden destacar la graveolina, la kokusaginina i l’arborinina. D’aquests, són molt interessant les propietats anticanceroses de l’arborinina relacionades amb el seu efecte inhibidor de la histona desmetilasa LSD1, així com també les de la kokusaginina, capaç de bloquejar la formació de tubulina i d’inhibir el creixement de línies cel·lulars de càncer de mama multiresistents. També és, la kokusaginina, una de les noves molècules prometedores en el tractament de la malaltia de Chagas pels seus efectes sobre Tripanosoma cruzi. La graveolina, encara que possiblement comparteix alguns efectes beneficiosos és un dels responsables de la toxicitat hepàtica de la ruda.

I encara hi trobam, en els extractes (aquosos, alcohòlics o amb dissolvents més apolars) de les parts aèries de la ruda més principis actius amb provada activitat anticancerosa. Seria el cas, per exemple de la xalepina o la rutamarina, dues substàncies del grup químic de les furocumarines. 

D’aquest grup de substàncies, les furocumarines, se’n derivarien també altres activitats farmacològiques com, per exemple, l’antiviral i antiprotozoària de la rutamarina o l’antiinflamatòria, antioxidant, antipsoriàsica i hipolipidèmica del bergaptè (5-metoxipsoralè). Des de finals dels anys 1980, quan es va observar que pacients amb esclerosi múltiple experimentaven una certa milloria prenent infusions de ruda, s’ha estudiat l’efecte bloquejant de canals de potassi que té el bergaptè i altres molècules relacionades estructuralment. Cal tenir en compte, no obstant, que les furocumarines són, també, les substàncies responsables dels efectes fototòxics de la ruda i estan possiblement també relacionades amb la producció de metabòlits hepatotòxics. 

Els olis essencials de les espècies de Ruda spp constitueixen una altra font important de principis actius amb gran potencial terapèutic i que, per les activitats farmacològiques que posseeixen expliquen bona part dels usos tradicionals de la ruda. Amb relativament poca presència de terpens, els olis essencials de les espècies de ruda contenen sobretot cetones alifàtiques entre les quals solen predominar la 2-undecanona i la 2-nonanona.

L’efecte estimulant que té la 2-undecanona sobre la fibra muscular uterina explica l’ús tradicional que se n’ha fet de la ruda com a planta emmenagoga i abortiva. El fet que l’efecte abortiu es produeixi a dosis on es manifesten altres efectes tòxics ha fet, i fa, que sigui aquesta una via molt perillosa de provocar un avortament. Curiosament, en la medicina tradicional iraniana s’empren extractes aquosos de ruda com a anticonceptius masculins, presos una hora abans de mantenir relacions sexuals i certs estudis amb rates demostren (Iman Halvaei et al., 2012) que, efectivament, es produeix una disminució significativa de la motilitat dels espermatozoides, encara que no es coneixen els principis actius responsables de tal efecte. Altres estudis (Khouri NA et al., 2005) han constatat una disminució dels nivells de testosterona i de l’activitat sexual en rates mascle tractades amb extractes de ruda. Atenent-nos a aquests estudis es pot entendre la pràctica habitual en els monestirs cristians durant l’edat mitjana de consumir ruda per «facilitar» el vot de castedat.

De les propietats estudiades dels olis essencials de ruda se’n pot fer una llista que abasta gairebé tot l’espectre terapèutic: antimicrobianes, antifúngiques, antioxidants, antiinflamatòries, antiprotozoàries, antihelmíntiques, citotòxiques (potencialment anticanceroses), herbicides, larvicides, insecticides i repel·lent d’insectes. 

Amb tot, la ruda o, més ben dit, les diverses espècies de ruda, han estat presents en la cultura mèdica i popular de la conca mediterrània inicialment, per arribar posteriorment a pràcticament tot el món. L´ús terapèutic d’aquestes plantes s’ha dut a terme dins esquemes teòrics i culturals molt diversos fins al dia d’avui i, possiblement, la visió científica actual de la seva química i farmacologia, no només ens ajudarà a entendre el que han estat al llarg de la història sinó que ens permetrà desplegar el potencial que encara reserven per al futur.